Segons Josep Corbella, periodista i divulgador científic, l’escriptor Saramago havia estat més perspicaç que Yuval Noah Harari a l’hora de preveure les conseqüències d’una pandèmia. A Assaig sobre la ceguesa, Saramago té molt present que en cap catàstrofe, bèl·lica, sanitària o accidental hi ha un reviscolament de l’Au Fènix, tot el contrari. Els estats es treuen la careta de demòcrates i se’ls veu el rostre autoritari que justifica tota mena d’abusos i restriccions. Harari a Homo Deus. Una breu historia del demà és de l’opinió que l’era en què la humanitat estava indefensa davant epidèmies naturals es pot donar per acabada, i les que puguin aparèixer en un futur seran obra de l’home en nom d’una ideologia despietada.
Temps enrere, si una persona en el seu temps lliure practicava una activitat de les considerades artístiques, es deia que era un humanista. L’atribut agafà paradoxalment un cert predicament en la professió mèdica. Un metge podia ser l’àngel custodi del pacient, podia ser l’ombra de les seves tribulacions, i era, si es donava el cas, qui finalment li tancava els ulls. Però no era un humanista. Si patia mal d’amors i escrivia uns poemes afectats o pintava quatre pomes i un parell de cireres, aleshores sí que se li concedia el diploma d’humanista. Ve de lluny que les lletres mirin per sobre l’espatlla els números. La cultura, l’art, el pensament abstracte com ara la filosofia, formen una amalgama alada l’ombra de la qual convida a disciplines científiques i tècniques a buscar-hi refugi i confort.
Corbella per acabar de buscar les pessigolles a Harari fa referència a un article de la biòloga evolutiva Darshana Narayanan: «The Dangerous Populist Science of Y.N. Harari» aparegut a Currents Affairs. L’autora sotmet Harari a la prova del cotó que consisteix en mirar amb lupa cada un dels fragments, cada una de les línies, cada una de les paraules dels seus llibres. Ningú, que se sàpiga, ni en la seva feina, ni en la vida personal, ha estat capaç de passar la prova. A mi no m’importa que Harari confongui els lleopards amb guepards o que els seus llibres puguin semblar sensacionalistes o que doni per fet un futur de la humanitat que està per veure. Penso que l’autor de Sapiens es mostra lúcid quan se’l mira amb perspectiva no com qui estudia les formigues. Harari no diu res que soni estrany a la ciència quan afirma que el nostre comportament és el resultat d’uns algoritmes una mica més complexos que els d’altres espècies, modelats pels gens i per les pressions ambientals i si l’homo sapiens ha sabut instal·lar-se en el podi d’honor és perquè ha après a unir esforços gràcies a una sèrie de relats que li han impedit disgregar-se i caure en un estat de desesperança sent el de la transcendència un dels més exitosos. I quan Harari ens ho explica toca el moll de l’ós de la nostra espècie i, agradi o no, podria passar per un pensament humanístic.
En el seu darrer llibre Neurociència del cos: com l’organisme esculpeix el cervell, Nazareth Castellanos –entrevistada al Diari de Girona per Albert Soler– ens diu que la consciència no seria una idea vaporosa que levita a l’interior del cervell, no seria la dimensió desconeguda, no seria fer l’ullet per part de Déu, sinó la integració per part del cervell de la percepció que té el cos de la realitat, i aquí parlar de cos és parlar de vísceres, de respiració, de postura, d’alimentació ...En aquesta idea al meu entendre hi ha més humanisme que en tots els llibres que darrere un llenguatge pretesament filosòfic s’escolta l’eco d’aquells sermons que des dels púlpits pretenien que els nostres pares i avis s’amaressin del temor de Déu.
