La compra de Twitter per part d’Elon Musk ha generat unes quantes reaccions, amb nombrosos usuaris posant el crit al cel per les seves formes, la seva actitud amb el personal de l’empresa, la seva obsessió per fer-hi negoci i les seves invectives de fatxenda d’hora del pati. Hi ha hagut qui ha marxat de la xarxa social i qui s’hi ha quedat amb gran resignació; alguns han aprofitat per escriure ocurrències sobre el tema i d’altres han hagut de buscar «Elon Musk» a Google. Sigui com sigui, la irrupció d’aquest multimilionari a les nostres vides (virtuals) ens ha posat davant el mirall. Primer, perquè les maneres de Musk no deixen de ser el perfecte reflex del fangar en què Twitter s’ha anat convertint, i indignar-se pel que representa és un exercici una mica contradictori: ja fa temps que Twitter és, en essència, un camp de batalla en què s’acostuma a premiar més la sentencia i l’afirmació categòrica que no la moderació i la reflexió. Per tant, Musk no es carrega res, sinó que agreuja un mal endèmic. No oblidem que aquesta empresa porta temps afavorint que els usuaris disparin sense preguntar. Després hi ha les provocacions d’aquest senyor, que ara resulta que són intolerables quan en aquesta xarxa hi proliferen sense miraments i, en la majoria de casos, amb idèntica o superior mala llet. I finalment hi ha la cosa de fer-hi negoci i les males praxis empresarials, com si resultés que les grans companyies que dirigeixen les xarxes socials han estat fins ara uns models de conducta. Musk és con tots els individus que han sabut llegir el nostre afany de posar-nos una màscara per projectar una realitat més balsàmica de la que tenim. El veritable problema de fons és que sempre ens fem les preguntes sobre un fenomen després de deixar-lo entrar a les nostres vides i convertir-lo en part indissoluble de la nostra rutina. Si ens hi aturem a pensar, descobrirem que bona part d’aquelles coses que consumim estan dirigides per personatges igual d’arrogants, qüestionables i ambiciosos. En el fons ho hem sabut sempre, però ens és més fàcil conviure amb la incoherència (que, al capdavall, és de tendència col·lectiva) que no canviar-la, que sempre comporta haver de reconèixer-la. Aquí el tema és que Musk fa més soroll, està més exposat i abraça sense manies la seva condició de malvat de telenovel·la. Què voleu que us digui: sempre és preferible un imbècil que no s’amaga de ser-ho que no aquell que ha perfeccionat tant la seva tècnica que no te’ls veus a venir fins que t’ha fotut la punyalada.
