Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

El nou govern fa patxoca

Pere Aragonès, el flamant honorable president de la Generalitat, ha format un govern exòtic i multicolor amb empenta per aplicar el pragmatisme i deixar de fer volar coloms en el somni independentista. Va per feina. Ningú dubta de la voluntat de sacsejar el país i situar-lo en un espai realista.

Abans tenia una orquestra de consellers d’ER disciplinats, fins i tot els militants de JxCat, que tots volien seguir en el govern perquè s’hi sentien còmodes. Però per coses de l’espectacle polític decidiren de mala gana sortir, després que el president expulsés en Jordi Puigneró, atès que no l’havia informat que JxCat li presentaria en el Parlament una moció de confiança.

De resultes del trencament P. Aragonès ha buscat nous consellers per continuar tocant una seductora melodia i ha fet un govern reeixit perquè ha contractat tres nous músics, que no pertanyen al seu partit, que hauran d’afinar el so de l’instrument per harmonitzar amb la nova formació orquestral.

Els nous concertistes són, en primer lloc, un home bregat i provecte, de llarga experiència com a vocalista, en Joaquim Nadal (el seu nomenament deixà a molts que no el coneixen amb un pam de nas), després Aragonès va anar a l’antiga CiU a fitxar el tenora Carles Campuzano, que s’havia allunyat de JxCat perquè ell no és independentista i va també agafar una trompetista dels Comuns, com a consellera, la Gemma Ubasart.

Per quadrar el cercle d’eixamplar la base ha recorregut a una exmilitant de la CUP, la Mireia Boya, que deixà el partit afirmant que havia patit violència masclista i inexplicablement mai no va dir el nom o els noms dels maltractadors, un fet insòlit, perquè estén a tots els homes del partit la idea que tots ho són o ho poden ser. Ella serà la instrumentista del violí verd i ecològic. Pot fer nous nomenaments sorprenents que completaran la lluïda banda filharmònica. Ara caldrà escoltar si fa bona o mala música.

El millor govern és el que no existeix, afirmen els politòlegs, que significa que no és percebut per la ciutadania com existent. Hi és, però no fa soroll, no proporciona a la premsa escàndols i els ministres o consellers no molesten sortint a la televisió sovintejadament. Discret, fa la feina que li pertoca i al cap de quatre anys es torna a presentar i si no ha generat informació negativa, té molt a favor seu per guanyar els comicis. Així rutllava el PSOE de Felipe González i la CiU de Jordi Pujol, hi eren, però no es notava; tot s’espatllà durant els excessos dels Gals i la corrupció de la família Pujol.

P. Aragonès ha fet un govern escaient i nomenaments de càrrecs importants a l’Administració, ara caldrà no excedir-se en el protagonisme antipàtic i que algun conseller en les provocatives declaracions que fa per despolititzar la societat o per desvelar la veritat pelada s’adoni que l’està polititzant suscitant respostes airades amb pretensió de contradir-lo.

Després de formar-se el govern la frase més brillant i enginyosa la va escriure Antonio Baños: «Una mica de respecte amb les creences de la gent! Aquest nou govern és independentista no practicant». L’independentisme igual l’ensenya com l’amaga.

Joan B. Culla, historiador i estudiós d’ERC, ha declarat que Esquerra el 1931 no neix com un partit independentista, però amb independentistes. Una part dels quadres i dels militants ho són, no obstant el programa parla de federalisme i de confederalisme. Durant el franquisme no és independentista i en els anys 40, 50 i 60 ho són el Front Nacional, Estat Català i a principis dels 70, el PSAN. L’ERC que ressuscita l’any 1975 amb Heribert Barrera no era tampoc independentista; ell defensarà en el debat constituent la confederació. No pas la independència.

L’Esquerra dels anys 80 i 90 tenia entre un 6% o un 10% de vots. En les eleccions del 1992 per primera vegada explicita l’objectiu de la independència. Anys després, quan pacta per formar el tripartit amb Pasqual Maragall, ERC no en renega, però el congela. L’ajorna sine die. Perquè difícilment hauria pogut fer govern amb el PSC. El govern de P. Aragonès és independentista, això no obstant, hi ha no independentistes.

Durant el temps que ERC no tenia quasi representació política sopava sovint amb militants republicans. Que bé m’ho passava! Quins farts de riure ens fèiem! Llavors hi havia més ambició política que càrrecs i es practicava el caïnisme; un feia fora a un altre per col·locar-se en el seu lloc.

La Caixa, el 1992, em va fer anar a les Borges Blanques a fer un taller de tècniques d’estudi (ensenyar als estudiants a estudiar) que durava tres dies, el que significà que m’hauria de quedar a dormir. Com que a la nit em sentia cansat per distreure’m vaig anar a un míting d’Unió Democràtica. Una gran sala plena de gom a gom, unes 400 persones. Tant punt vaig arribar el presentador anuncià que en Duran Lleida és tan intel·ligent que en el seu cognom hi figura el nom de la capital de la província: Lleida. Vaig marxar.

L’endemà vaig presentar-me al míting d’ERC i en la immensa sala només hi havia un noi. Vaig seure al seu costat i li vaig dir que només érem dos. No, només, hi ets tu, jo soc l’orador a la reserva per si fallava en Carod-Rovira. L’Àngel Colom em preguntà si podíem esperar cinc minuts més. Passat el temps em va dir si preferia que em fessin el míting o anar a sopar amb ells. Vaig optar per entaular-me amb els sis oradors d’ERC. La vetllada va ser molt agradable entre partidaris i contraris d’en J. Pujol.

Llavors ningú podia preveure que amb el temps ERC presidiria la Generalitat.

Compartir l'article

stats