Quan la passada primavera, quan les pluges ja començaven a ser escasses, vaig sentir a un alt càrrec dir «tranquils, és gairebé impossible que hi torni a haver una sequera tan forta com la de 2008», ja em vaig posar a tremolar. Perquè, efectivament, no es podia fiar tot a la providència, i la realitat (i sobretot el canvi climàtic) ha estat tossuda, de manera que ens enfrontem a una de les pitjors sequeres dels últims anys. Tot i tenir les dessalinitzadores treballant a tot drap, veiem els mesos passar sense les tant necessàries pluges i els pantans es van buidant de forma progressiva.
I mentrestant, què fa la Generalitat? Suposo que deu tenir els dits creuats perquè torni a ploure (igual que fa uns anys es va encomanar a la Moreneta), però a part d’això, es troben a faltar mesures de llarg abast per fer front a una situació que va camí de convertir-se en endèmica. Fa pocs dies, el sector agrari es queixava que la gestió de la Generalitat es fa de forma reactiva, és a dir, quan ja no hi ha aigua als pantans. I en una taula rodona sobre gestió de boscos, s’alertava que hi haurà més focs i més perillosos. Per tant, més enllà d’un enduriment de les restriccions que tard o d’hora ha d’arribar, calen propostes integrals a llarg termini. Perquè la sequera pot tenir moltes cares, i totes elles perilloses.
