El president de Foment, Josep Sánchez Llibre, ha fitxat Elsa Artadi d’assessora. Ha fet molt ben fet. A aquests nois -i noies- tan excitats, hem d’anar-los acollint de nou a la realitat. Artadi és molt mala persona, i va destruir la vida d’Eduard Pujol per prendre-li el càrrec, però el sistema és una gran planta de residus i ho hem de reciclar tot. És una bona notícia que Elsa Artadi hagi deixat de plorar i que aquella depressió tan horrorosa que ens va explicar que va patir hagi tingut una durada tan breu, i ja estigui cobrant d’una institució seriosa, com tots procurem fer, i com així ha de ser. A Josep Sánchez Llibre no li agrairem mai prou aquests serveis a la normalitat.
És bo que aquestes coses passin. És bo que el candidat de Junts a l’ajuntament de Barcelona torni a ser Xavier Trias. És una llàstima que Carme Alcoriza hagi traspassat però és signe inequívoc que efectivament Déu té un bastó que pega i no fa remor que Marta Ferrusola l’hagi sobreviscut. Hi ha dies grisos però d’altres en què l’actualitat ve carregada de faules. Dimarts a la nit el Barça va donar una heroica lliçó de resistència contra l’Osasuna. És cert que fou una brillant, meritòria victòria de líder, però també ho és que només en tenim per això. Piqué fent-se expulsar al descans, protestant com un covard quan ja no hi té res a perdre, en lloc d’haver rendit com a jugador i de no haver atracat el club, per dur-lo a la ruïna, va fer les delícies dels més inflamats resistents al cràter independentista. Són tristeses i dols que un país ha de dur amb discreció. Ara mateix som això: un equip que dóna per remuntar amb 10 a Pamplona i un central retirat fent-se l’heroi després d’haver arrambat amb tot, naturalment ovacionat pel front patriòtic. Tanta orfandat fa llàstima, i mira que ens han arribat a fer mal. Però quan els veus tan així sap un greu profund, més enllà del sarcasme.
Esquerra ho fa bé i malament a Interior. Fa bé reduint Trapero al personatge pretensiós i ridícul que en realitat és. Fa bé deixant-lo sense resposta cada vegada que s’enfonsa en la seva misèria amb discursos de cabdill salvador que donen la raó a qualsevol conseller de l’Interior sense ni haver escoltat la seva versió. En canvi, la forçada feminització del cos, premiant dones pel simple fet de ser-ho, encara que hi hagi homes que hagin tret millor nota, és un error. I un error gros que a qui més perjudicarà és a les noies que siguin realment bones, perquè s’estendrà l’argument que la quota és més important que el talent, i hi haurà una part de veritat. Les inseguretats -i en el fons la inanitat- del president Aragonès, el duen a fer voleiar banderes una mica absurdes i a fer-ho a més a més amb una emergència que es nota molt poc sincera. A mi em sembla lloable la seva aportació a la moderació i a la tranquil·litat, i no només l’hi elogio sinó que l’hi agraeixo. No cal que miri de compensar amb intensitats desmesurades en causes com l’ecologisme o el feminisme que a més a més estan ja molt gastades i dutes a l’extrem són pròpies de l’esquerra més rància i que oblida on és el centre. El ministre Illa no fa aquests excessos. El ministre Illa que serà el proper president de la Generalitat.
Catalunya és l’Elsa treballant a Foment, el Barça eliminat de la Champions i en ple apogeu autonòmic, els independentistes pitinflats amb un Piqué dramàtic i fora de circulació, i Esquerra dissimulant que s’ha adonat que la independència és mentida escarrassant-se en d’altres batalles igual d’innecessàries i ridícules -però cal dir que menys molestes.
Esquerra hauria de fer com l’Artadi i trucar a Foment. Josep Sánchez Llibre -i jo sé per què ho dic- sempre ofereix ajuda a qui la necessita. Hem de tornar a aprendre que el realisme és un elogi i no un insult. Hem de recordar que som catalans i què vol dir ser catalans. Som les velles prostitutes de la Història. I quan hem cregut que el món ens devia alguna cosa, i que ens posaria un pis, ens hem equivocat i no han anat bé els negocis. Quan hem pensat que érem marqueses, i no bagasses, hem fet el ridícul a les marisqueries, llepant-nos els dits i bevent-nos l’aigua amb llimona que et porten per netejar-te’ls. Tenim una visió massa heroica de nosaltres mateixos i no gens ajustada al mirall. Per això fem el ridícul. Per això declarem la independència i fugim, o ens paguem el bitllet d’Ave de la nostra butxaca, com va fer Junqueras, per anar a Madrid i fer-nos detenir. Hi ha aquest error de càlcul basat en una eufòria que no existeix mentre quatre espavilats com Piqué s’enduen els diners i cada dia se’n foten més de nosaltres. Cada dia inclòs el dia que compri el Barça i ja no sigui del socis que, mentre el saquejava, l’aplaudien tant.
A mi tot això em sembla molt bé, perquè es poden escriure articles que passen molt lleugers, i són tan agradables de llegir com d’escriure. És veritat que cada dia més gent fa el raonable camí de curació de l’Elsa, i que hi ha institucions meravelloses que els acullen. Som a molt poquet d’aconseguir aquell punt amable, deliciós, propi dels països seriosos, de les democràcies avançades, de les llibertats establertes i confortables en què el tren torna a pujar a la via i aleshores ja només és cosa de guarnir amb una mica més de gràcia el vagó restaurant i anar passant estacions, en un camí que ja tothom té assumit que simplement va, però sense anar absolutament enlloc.
