Es pot afirmar ja que amb l’alliberament de les autopistes hem fet a Catalunya un pa com unes hòsties. Fa un temps, un pagava per utilitzar-les i es trobava en una carretera ràpida i ben cuidada. Ha sigut accedir-hi gratuïtament, i convertir-se en un eixam d’autos bojos -hi circula tothom, amb necessitat o sense-, de camions, de conductors que no hi estan acostumats, d’accidents, d’embussos, de nul manteniment i de conduir sota estrès, pendent d’algun idiota que avanci per on no es pot o que canviï de carril sense avisar. En mala hora algú va iniciar la campanya «No vull pagar», per reclamar circular de gorra per les antany estupendes autopistes, ja podia haver dedicat el temps a jugar a les escurabutxaques. Per si no fos prou desastre, s’anuncia ara que en alguns trams es limitarà la circulació a 100 km/h, així que ni tan sols ens quedarà el consol que sigui una via ràpida.

Sobra dir que absolutament ningú del Governet va preveure què podia succeir, això és Catalunya i aquí no es preveu altra cosa que el cobrament a final de mes per part dels milers de llacistes col·locats en tots els racons de l’administració. El Governet, qualsevol Governet dels que solem patir, se cenyeix a acontentar el poble. Si el poble -o almenys una part bullanguera d’ell- exigeix circular de gorra per les autopistes, no hi ha res més a parlar, s’alliberen i en pau. Vull creure que en altres llocs, potser no gaire llunyans, existeixen polítics de veritat, dels que, quan el poble exigeix una imbecil·litat, no només no li concedeixen sinó que li diuen imbècil. No amb aquesta mateixa paraula, per descomptat, sinó fent pedagogia i intentant que entenguin que -per exemple- convertir en gratuïta una autopista no només no solucionarà res sinó que crearà nous problemes. I que si el poble -o la part imbècil del poble, que normalment és majoritària, i si no ho és, ho sembla pel soroll que fa- es nega a entendre-ho, els governants de veritat li diuen: això no es farà perquè ho dic jo.

A Catalunya, no. Aquí, en lloc d’estadistes o governants tenim individus que es limiten a consentir al poble, per idiota que sigui la seva exigència. Abans de les autopistes ja n’hem viscut exemples, essent el més sonat el del referèndum i la seva republiqueta, un altre pa com unes hòsties. El poble va exigir aquesta vegada referèndum d’independència, exigència davant la qual qualsevol estadista hagués replicat que les coses no es fan així, que d’aquesta manera no aconseguirem res, que sou imbècils. En lloc de raonar, van batejar el que no deixava de ser una bestiesa més del poble com a «mandat popular», creient -suposo- que anomenant-lo mandat justificaven seguir-lo. Populisme de fireta. Així els hi va anar.

Per malcriar al poble en les seves pelegrines idees no ens cal un Governet i tota la seva caríssima administració, n’hi ha prou de col·locar en la presidència de la Generalitat el cadàver dissecat de Floquet de Neu, que tampoc rebutjarà cap petició popular. Ara bé, si el que volem són polítics de veritat, estadistes que quan convé li etzibin sense embuts al poble que és imbècil, llavors ens hem equivocat de lloc, a Catalunya d’aquests no n’hi ha. Parafrasejant Poincaré, que no en va a més de polític era científic, només conec dos òrgans completament inútils: la pròstata i el Governet.