Tot just acabo d’entrar a casa i m’arriben tres notificacions de whatsapp seguides. «Segur que és l’Arantxa», penso. I no m’equivoco. «Empieza la fiestuqui», diu el primer. «Voy a llamar now», afegeix en el segon. El tercer és una foto d’un SMS que li ha enviat la Renfe anunciant-li que el seu tren del divendres 11 de novembre NO es troba inclòs en els serveis essencials decretats per la vaga convocada en aquesta data. El NO en majúscula estava escrit així en el missatge de la Renfe.
Li diuen que consulti la web o truqui per conèixer «alternatives de viatge no afectades», o bé retornar-li els diners o canviar-li el bitllet per a una altra data «sense cap cost». Home, només faltaria que a sobre haguessis de pagar perquè et fotin enlaire el trajecte que tenies previst! Després de més de vint minuts penjada al telèfon, tot el que aconsegueix l’Arantxa és que li diguin que la vaga no està confirmada i que torni a trucar l’endemà. Visca.
L’Arantxa és de Madrid, som amigues des de fa mil anys, i ens havíem de veure just aquest cap de setmana després de mesos sense fer-ho. Havíem planejat trobar-nos a Barcelona i estar-nos-hi fins diumenge. El dilluns jo havia passat per l’estació de Girona a preguntar quins trens hi havia per anar avui cap a Barcelona. La noia de la taquilla em diu que els horaris estan penjats a l’altra banda de l’estació. Li contesto que no me’n fio dels horaris perquè he comprovat que massa sovint no es corresponen a la realitat. Ella insisteix: «Són els mateixos que li donaré jo, serà més fàcil que faci una foto». Jo també insisteixo i, de mala gana, me’ls canta. Me’ls apunto i li demano els trens per tornar a Girona el diumenge. Resignada, me’ls recita. De cop diu: «Ai! M’has dit divendres, no?» Em fixo que ja no em tracta de vostè. «Doncs oblida tot el que t’he dit: divendres hi ha vaga i no sabem quins trens circularan». Un altre cop, visca. Sort que no he anat a fer la foto.
Que consti que soc una gran defensora del transport públic i que estic totalment d’acord amb el dret a vaga. Tot plegat és només una excusa per dir que ja fa massa temps que la Renfe és un desastre. Em falten dits per comptar les males experiències que hi he tingut en pocs mesos (encara que de vegades he trobat personal diligent, empàtic i amb ganes de resoldre’t els problemes). No entenc a quina ment brillant se li va ocórrer que els abonaments gratuïts servirien per potenciar l’ús del transport públic: si algú que no sol utilitzar trens ho fa ara per provar, segur que tornarà al cotxe. Per tercer cop, visca.
Els soferts usuaris de la Renfe no volem viatjar gratis: volem trens que arribin a l’hora, que passin més sovint i tinguin horaris amplis, que siguin confortables, que tinguin wifi per poder-hi treballar. En canvi, tenim trens vells i bruts, horaris curts i que no es compleixen, i combois cancel·lats sense cap explicació, amb total manca de consideració cap als viatgers.
PS. Entrego l’article sense saber encara si l’Arantxa podrà arribar a Barcelona. Jo penso que sí, però ja us ho explicaré algun altre divendres.
