Fa quinze dies ens referíem a la Seu vacant i al fet que ja fa força mesos la diòcesi de Girona està sense Bisbe. Ara ja podem parlar que després dels focs de diumenge passat les Fires de Sant Narcís de 2022 ja són història. Ja formen part del bagatge acumulat de l’experiència viscuda, de la vida de la ciutat.
Un cop passades les Fires sembla com si la ciutat respira i descansa. Mentre van desmuntant les parades, mentre els operaris van desmuntant els escenaris de les actuacions en espais públics, la ciutat recupera el pols i recupera la mínima calma per transitar de Fires a Nadal. A Girona el calendari té aquest avantatge: les Fires són una etapa, una aturada en el camí, una estratègia per a fer més curt el primer trimestre del curs escolar i del calendari posterior a les vacances d’estiu. Ara és com si la ciutat s’hagués de desestressar, superar el neguit, el soroll, la hiperactivitat, unes agendes impossibles, l’afany per programar més i més actes. És com si no hi pogués haver ni un sol forat per respirar i com si l’atapeïment fos la condició indispensable per a unes Fires d’èxit.
Ho han estat. El temps hi ha acompanyat i la gairebé plena normalitat post-covid ha estat la garantia d’un bon funcionament de la Fira Comercial i de la Fira d’atraccions; de la mateixa manera que tots els actes que han tingut una gran afluència de públic són l’expressió de la combinació virtuosa entre el bon temps i les ganes de sortir.
Per a molts aquesta constatació de l’èxit i la participació massiva té algun petit contrapunt. D’una banda un sentiment de nostàlgia per la cantada d’havaneres del Grup Terra Endins a les escales de la Catedral. Ja sé que l’Auditori és una alternativa plausible i més confortable i còmoda als efectes de l’organització. Però l’escenari de la Plaça de la Catedral és inigualable i l’oportunitat d’un escenari a l’aire lliure és l’aproximació més fidel a les cantades d’havaneres a platges i tavernes. Vull dir que la cantada a les escales establia una mena de simetria amb la cantada de Calella i que salvant les distàncies entre una cantada plural i una cantada d’un únic grup es podia establir una certa simetria entre la gran cantada d’estiu i la gran cantada de tardor a les terres gironines.
Per altra banda on més s’ha notat encara l’efecte de la COVID va ser en l’ofici solemne de festa major a la basílica de Sant Feliu. En anys anteriors, tradicionalment, l’ofici era un acte de concurrència massiva, amb la nau de l’església plena a vessar i amb la capella de Sant Narcís també plena a vessar. Aquest any tots vam tenir la sensació que hi havia més espai, que tot respirava més que hi havia menys densitat. No crec que sigui un problema de menys freqüentació a les esglésies; de fet la missa solemne de Sant Narcís havia estat l’excepció que confirmava la regla. Potser és només un parèntesi, una aturada en el camí. Un replà per respirar i agafar empenta. Veurem.
En canvi les grans trobades en espais vells i nous, com els concerts al Parc del Migdia o la gran trobada castellera de cada any hem de considerar que van aplegar una gran munió d’espectadors delerosos de la bona música i de la frisança per veure pujar els castells i culminar l’arquitectura de castells majestuosos per part dels enxanetes.
Hi ha, però, algun element que crec que valdria la pena de revisar. Es tracta de la proliferació de concerts a l’aire lliure, del volum de les músiques, de la proximitat i reiteració de les convocatòries, que situen en els entorns de la Copa, Pedret, Plaça de Sant Pere, Plaça dels Jurats i Plaça de Sant Feliu concerts molt sorollosos i d’horaris incerts. Sembla fins i tot com si en la coincidència en els horaris de les convocatòries hi hagués una certa voluntat de concentrar i de comprimir per tal d’assolir el màxim de densitat amb el mínim d’espai. Ningú no dubta de l’encert i de l’èxit del concert dels Catarres. Però no és del tot evident que s’hi encavalquessin d’altres concerts i activitats pràcticament solapades i amb uns horaris excessius i del tot incompatibles amb barris on no només la gent hi va a divertir-se sinó que són barris on també hi viu gent.
El punt de paroxisme, segons sembla, es situa en algun local on contra tota lògica i sentit comú, i amb evidents problemes de salubritat, higiene i ordre públic, l’activitat va esdevenir un autèntic after hours amb perllongament de l’activitat des del vespre d’un dia fins ben passat el migdia de l’endemà.
La discrecionalitat municipal en aquests dies tan singulars hauria de preveure un punt mínim de contenció per tal d’evitar que de l’atapeïment se’n segueixin efectes no desitjats.
Han passat les Fires i encarem mig novembre. El calendari encara ens servirà amb safata una setmana de dos ponts (o tres segons com es miri) per tal d’arribar a les festes de Nadal amb plenitud.
Mentre assistim a l’inici lent, suau, gairebé imperceptible d’una tardor que fa la seva feina sense que es noti (els arbres en són testimoni) però amb unes temperatures que ens fan més suportable la factura del gas.
