El digital E-Notícies, que dirigeix Xavier Rius, ha publicat quelcom que no han donat a conèixer els mitjans escrits de Barcelona, cosa força usual i que empeny a cercar altres altaveus si vols saber no pas l’altra cara de la notícia, sinó d’altres notícies que no passen pel filtres de les subvencions públiques. Titular: «La Generalitat ensenya nens de tres anys a masturbar-se». Subtítol: «Un taller anima a ‘explorar la masturbació de la infància’». Em crida l’atenció, m’aturo i llegeixo la informació que té el seu origen en una pregunta oral feta per la diputada Mònica Lora (Vox) a la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge (ERC), que, alhora, és catedràtica del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. La diputada Lora ha fet referència al taller «Sensacions», inclòs en el programa Coeduca’t, programa de coeducació, perspectiva de gènere i educació afectivosexual, dirigit a nens d’entre 3 i 6 anys. L’amic Rius, recordem-ho, és el periodista a qui li fou negada l’assistència a les rodes de premsa que fa Patrícia Plaja, portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya, per ser simplement insistent, contumaç i gens genuflexionat en el moment de fer la seva feina. Davant d’una barbàrie com aquesta, impròpia de països democràtics, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va fer mutis donada la seva adscripció a l’independentisme més ranci.
Segons la diputada, al taller esmentat es proposa «conèixer el dret al propi cos, en relació a qui pot tocar-lo, on i de quina manera», seguint el manual dels podemites i, a més a més, «explorar la masturbació en la infància com un fet normalitzat i exercici de plaer i autoconeixement», cosa insospitada atesos els estudis que tinc respecte de la psicologia infantil i la psicologia evolutiva, i, si se’m permet, a la meva pròpia experiència. Ho dic perquè si bé la paraula «titola» sorgeix tan punt el nen se n’adona del seu cos, predominantment quan el compara amb el d’una nena, la citada peça corporal no disposa encara de la necessària erecció per ser exprimida. Aquí hi ha gent que de l’embolic amb els gèneres en vol sortir econòmicament satisfeta i creure’s un Sigmund Freud sobrevingut a base de parir animalades com ara projectar «vídeos o fragments de pel·lícules en què es representen escenes sexuals i on els nens han d’escriure quines sensacions els ha despertat», segons que va dir en seu parlamentària Mònica Lora sense que ningú, ni la pròpia consellera Verge, de cognom, ep!, ho desmentís.
Això ja són figues d’un altre paner. És creure’s que amb els fills d’altres es pot fer el que es vulgui seguint els dictats d’una ment malaltissa mentre es nega públicament que els nens pertanyen als pares que el van procrear com també es nega a aquests a educar-los segons els seus principis. És practicar el nazisme hitlerià amb la desimboltura d’un presumpte demòcrata que en feixista s’ha tornat pel cas que no ho fos abans. Faig meves, ara, les preguntes que li va fer una representant de la voluntat del poble català: «Quina necessitat, consellera, cal que un nen hagi d’aprendre a masturbar-se des de l’etapa infantil? Per què promouen la pornografia? Per què promouen pràctiques com el sexe oral a les escoles?». La consellera Verge no ho va desmentir, prova inequívoca que és cert i en veritat es torna. Es va limitar a dir que el Govern «es pren seriosament el desenvolupament saludable dels nois i de les noies i els hi proporciona coneixements, evidentment, sí, per trencar tabús i estigmes sobre la masturbació, sobre la menstruació, sobre la diversitat d’orientacions sexuals i d’identitats de gènere, perquè tinguin relacions, sàpiguen establir relacions respectuoses, igualitàries basades en el consentiment». No és això, dona, no és això, sinó que un nen de tres o quatre anys no es pot masturbar, simplement això.
ERC té molts problemes, però n’hi ha un que l’arrossega des de la seva fundació: dir-se i fer-se dir «d’esquerres». Mai m’ha agradat la dicotomia dreta/esquerra. M’ha semblat i segueix semblant-me una estupidesa donat que, en política, com també en altres moltes àmbits, les anomenades zones grises existeixen, i, aleshores, se’m fa molt difícil d’acceptar substantius que en qualificatius es tornen quan pretenen portar el gen de la puresa. No soc l’únic: el dia 9 de juny de 2019, Juan Fernández publicava a El Periódico un interessant article titulat «Què significa ser d’esquerres avui?». Es pot trobar a internet i em resulta recomanable. Per acabar-ho d’adobar, Viquipèdia diu que «a Occident i en particular en aquells països on el sistema polític pot considerar-se una democràcia liberal, normalment tant l’esquerra com la dreta són versions liberals i democràtiques, i no propugnen cap sistema polític alternatiu». Si ens endinsem en el liberalisme, aleshores pla que tenim un enrenou de mil dimonis respecte de l’epicentre dicotòmic dreta/esquerra.
Un partit seriós i de govern, i no dubto que ERC pretengui ésser-ho, no pot autoqualificar-se d’esquerres sense precisar aquest terme. Faria el mateix que un antic diputat socialista a les Corts Generals quan va afirmar, respecte d’una determinada llei, que aquesta era d’esquerres «perquè ho diem nosaltres». Home!, doncs no. Aleshores, toca preguntar a la consellera Verge si ensenyar als nens de tres anys a masturbar-se és d’esquerres perquè ella és d’ERC o si s’ha limitat a dictar un cataplasma hiperbòlic estil Irene Montero quan tenia una rinoplàstia mal curada. Si ERC vol ser gran, hauria de sortir a cremadent d’adolescències com l’explicada. Pregui nota, president Pere Aragonès.
