El bienni 1957-1958 es va viure l’última guerra colonial clàssica en què s’ha vist implicada Espanya. La descolonització de Tarfaya (part de Sàhara) i Ifni va ser traumàtica ja que el Govern es va oposar a l’emancipació dels territoris de la zona sud del Protectorat al Marroc una vegada ja donada la independència a la zona nord del Rif el 1956. Els que s’oposaven a la seva independència volien diferenciar l’accés al control del Rif en virtut del Conveni franco-espanyol de Protectorat sobre el Marroc de 1912 del control de la zona de Tarfaya en virtut de diferents tractats concertats amb les tribus a partir de l’expedició de José Álvarez Pérez el 1886 patrocinada per la Societat Espanyola de Geografia Comercial. Eren tractats que en cap cas van ser ratificats per les Corts Espanyoles ni van ser publicats al diari oficial de l’Estat (que tenia el nom de La Gaceta en el moment de l’expedició). Es tractava, doncs, d’acords sense validesa jurídica.
El 1934 el coronel Capaz va ocupar el territori d’Ifni, modest enclavament litoral situat una mica més al nord de Tarfaya, entre els contraforts de l’Antiatles i l’Atlàntic, i poblat per la cabila dels Ait Bu Amran. Aquesta franja de terra estava relacionada amb la cessió a Espanya per part del Marroc d’una comarca segons figura al Tractat de Tetuan del 1860, que va posar fi a l’anomenada Guerra d’Àfrica. Com s’observa, una vegada més, la pulsió per al control efectiu dels territoris sobre els quals Espanya tenia un títol de possessió no era gaire exacerbada: més de mig segle va transcórrer entre la cessió i el control efectiu. El colonialisme espanyol a l’Àfrica occidental era un assumpte menor comparat amb l’interès polític i diplomàtic per retenir Cuba com a part del domini espanyol.
L’eufòria patriòtica suscitada per la independència del Marroc el 1956 va ser canalitzada per l’Istiqlal, el partit hegemònic del moment i central en la independència marroquí. El seu líder, Allah el Fassi, ja el mateix any de la independència, va presentar el seu projecte i mapa del Gran Marroc. Implicava l’annexió de dos milions de quilòmetres quadrats, escassament poblats però rics en recursos naturals i de gran interès estratègic. L’ambició expansionista englobava la totalitat del Sàhara Espanyol i Mauritània, així com espais importants d’Algèria, Mali i Senegal. El pla va obtenir ampli suport popular amb la consegüent radicalització del nacionalisme marroquí. Mai no es va fer realitat el projecte del «Gran Marroc» però cal tenir-lo present per entendre les ambicions territorials que el país va posar en marxa respecte al Sàhara Occidental.
El projecte del Gran Marroc del partit Istiqlal va arribar a provocar la mobilització d’un Exèrcit d’Alliberament que va combatre i va ser reduït per l’Exèrcit regular lleial a la monarquia alauita. Al fons d’aquesta confrontació bategava una pulsió republicana en sectors del partit Istiqlal que va ser sufocada per la monarquia. Alhora, el nou govern del Marroc independent no es podia quedar passiu davant del projecte expansionista del partit Istiqlal i va assumir en part el seu programa per buidar de força i suport popular l’amenaça d’un estat marroquí en forma de república.
Així les coses, el 21 d’agost del 1957, l’Ambaixador del Marroc davant d’Espanya va presentar al nou ministre d’Afers Estrangers, Fernando María Castiella, la nota diplomàtica reclamant la retrocessió de Tarfaya però també d’Ifni, com a parts del territori nacional marroquí. El Govern espanyol no se’n va donar per assabentat i això va portar a una segona nota diplomàtica marroquina el 6 d’octubre del mateix any exigint el lliurament dels territoris en disputa. El 25 de novembre l’enclavament d’Ifni va rebre un atac de l’Exèrcit d’Alliberament patrocinat pel partit Istiqlal. Els efectius militars espanyols van aconseguir repel·lir l’atac que es va saldar amb diversos morts. Al desembre els atacs es van estendre al Sàhara. El Govern de Rabat negava la seva participació en aquesta guerra no declarada alhora que demanava a les Nacions Unides la descolonització de Tarfaya i Ifni. En el moment que la inestabilitat va començar a afectar els interessos francesos a la zona, es va posar en marxa el gener de 1958 una operació francoespanyola que va frenar les accions dels grups armats que actuaven a Ifni, Tarfaya i el Sàhara espanyol. L’1 d’abril del 1958 es van signar els acords de Cintra pels quals Espanya es retirava de la part sud del seu Protectorat marroquí –la zona de Tarfaya– però retenia Ifni i el Sàhara, convertides en províncies espanyoles. Els acords de Cintra, la primera negociació del nou ministre Castiella en assumptes de les colònies africanes, no van ser aliens a la pressió de l’administració nord-americana sobre el Govern espanyol. Pel que fa al territori d’Ifni, el Marroc va aconseguir la seva retrocessió el 4 de gener de 1969 (Tractat de Fes), anys després de la darrera guerra colonial de l’exèrcit espanyol (1957-1958).
Va ser l’última vegada que l’exèrcit espanyol es va veure implicat en una guerra colonial. En termes generals, el patró de conducta del govern espanyol va diferir del portuguès. El règim de Salazar va lliurar guerres per intentar retenir totes les seves possessions colonials. El profund desgast i pèrdua de vides humanes que aquesta decisió va tenir en les files de l’exèrcit portuguès està en la base de la Revolució del Clavells de 1974. Espanya, en canvi, no va lliurar batalla per les seves possessions a l’Àfrica, excepte en el cas de Ifni. Es va retirar del Protectorat espanyol del Marroc i de Guinea Equatorial sense presentar resistència armada. En ambdós casos va intentar allargar al màxim el control efectiu –a risc de quedar malament amb la comunitat internacional i les resolucions de Nacions Unides– però no va voler lliurar una guerra patriòtica. La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines el 1892 havia tingut un fort impacte en la crisis d’identitat que va impactar en la societat i la política espanyola en el tombant de segle. Les empreses públiques i famílies amb interessos comercials a les colònies van aprofitar la posició fins a l’últim minut. Algunes de les fortunes catalanes de finals del segle XX troben el seu origen a Guinea Equatorial i en les mines del Sàhara.
