Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Joan Vila

Superar el Business as Usual

Aquests dies estem veient la reunió anual del COP 27 que es fa a Egipte. Serà un fracàs, i només servirà per debatre les ajudes als països pobres, que presumiblement tampoc es realitzarà. Només la COP 21 de 2015 a París va fer un pas endavant amb acords ferms, però allò va ser possible perquè un gran país, França, va posar tota la seva maquinària diplomàtica a treballar: durant un any la ministra d’afers exteriors Ségolène Royal va visitar un munt de països cercant l’acord.

Ens trobem davant una barrera del Business as Usual, l’economia convencional, que no es deixa canviar. Ningú vol prescindir de res del que té: cap renúncia de benestar, cap fre a l’impuls de compra, cap renúncia de paisatge... tothom vol continuar com si no passés res. El problema és que sí que està passant, el canvi climàtic, i a molta velocitat.

L’any passat, al COP 26 de Glasgow, la Generalitat va desplaçar-se a l’acte per fer una presentació tot subratllant que les emissions a Catalunya havien baixat. Des de 2016 fins a 2019 les emissions van ser de 44 Mt CO2 i el 2020 van baixar a 40 Mt CO2. Aquest any, aprofitant la COP 27, no es fan públiques les emissions, i diuen que possiblement les diran al mes de març o abril de 2023. Així que, partint de valors històrics i posant-los al dia amb el consum d’energia que vam tenir el 2021, he pogut fer una estimació de les emissions, trobant un valor de 43,4 Mt CO2. Aquesta dada m’ha alarmat: no estem abaixant les emissions, les estem apujant. Si repetim l’exercici amb les dades acumulades d’aquest any 2022, el resultat és que possiblement tindrem enguany unes emissions de CO2 de 49,7 Mt CO2!

Per què està passant això? Per dues raons principals. La primera és que el PIB està creixent aquest any per sobre dels nivells de 2019, un exemple clar del Business as Usual: es tracta de créixer sempre. Per això la demanda és tan forta, per això l’oferta sense globalització no la pot satisfer, i per això hi ha la inflació que hi ha. I una demanda alta, amb una producció que és local, necessita més energia per créixer que no pas si els productes es fabriquen a fora. L’altra raó és el fiasco nuclear francès, que ha obligat als països veïns a generar més electricitat de la que necessiten per al seu consum i això ha provocat l’ús de més cicles combinats de gas. Aquest escenari canviarà aquest proper any 2023 pel fet que algun dia França restablirà la seva generació nuclear i perquè la demanda ja està començant a baixar, i això disminuirà la producció i les emissions.

Però això també està passant perquè Catalunya està immòbil en el desplegament d’energies renovables i en polítiques de transició energètica. La societat no s’ho creu i el govern menys. Fa 3 anys que reclamo una auditoria sobre les emissions de l’administració de la Generalitat, fa 4 anys que demano que les administracions comprin productes i serveis amb l’etiqueta de CO2 corresponent, fa 7 anys que clamem per alleugerir els permisos per instal·lar parcs renovables. I no només no avancem, sinó que ens trobem amb ajuntaments on els arquitectes municipals impedeixen posar fotovoltaica als teulats i una administració d’Acció Climàtica que ha decidit que només afavorirà els parcs més petits de 5 MW, tot ignorant les problemàtiques de connexió amb la xarxa elèctrica de 25 kV d’aquests projectes de petita dimensió. El camí que portem duu inevitablement a que a l’any 2035 Catalunya haurà d’importar el 65% de la seva electricitat, quan les nuclears hagin tancat, una xifra que ascendirà al 79% a l’any 2050.

La insensibilitat és total: es continuen fent pressupostos que construeixen carreteres i estructures de formigó, quan el que toca és enfortir la mobilitat ferroviària, posar cada any 25.000 punts de càrrega de cotxes elèctrics, impulsar la rehabilitació d’habitatges amb aïllament, obertures i bomba de calor, impulsar les comunitats energètiques, agilitzar les inversions empresarials per a projectes de descarbonització, impulsar fórmules de finançament adients, i doblar l’oferta de formació professional perquè tot això es pugui realitzar.

Però no. Enlloc de ser modestos i humils, ens dediquem a pregonar el que no fem. Veieu les declaracions del president Pere Aragonès a la COP 26 a Glasgow ara fa just un any: «Però Catalunya no només està complint amb els compromisos de reducció d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, sinó que ho està fent folgadament. Segons una estimació de la Conselleria d’Acció Climàtica, l’any 2020 es van reduir les emissions un 33% respecte a l’any 2005 i un 12,4% en relació amb el 2019. Per primera vegada s’ha aconseguit estar per sota dels nivells d’emissions inferiors al del 1990». Costa creure que no sabien que les emissions de 2020 van baixar perquè l’activitat econòmica s’havia aturat, i costa pensar que no es vegi que les emissions del 2022 s’han desbocat per l’augment del consum.

No es pot continuar així, cal que la persona que dirigeix el país comprengui que la transició energètica és clau pel nostre futur. Si ho voleu expressar en clau política, la transició energètica és una estructura d’estat.

Cal implementar urgentment un Comissionat per la Transició Energètica a la Generalitat; fa un any que ho reclamem. La transició és una acció transversal de totes els conselleries, i sense un Comissionat ens trobem que Acció Climàtica queda frenada per Urbanisme i per les companyies elèctriques, que la conselleria de Territori hauria de fer les inversions amb una mirada diferent, que la conselleria d’Economia hauria d’ajudar a trobar fórmules híbrides de finançament entre ICF i els bancs, que la conselleria d’Empresa hauria d’ajudar a les empreses a fer la transformació, que la conselleria d’Ensenyament hauria de doblar l’oferta de formació professional... aquesta manca de transversalitat porta directament a la inactivitat, i a una degradació de l’estat del benestar en els propers anys.

No espereu res del COP 27 ni de l’administració actual: estan bloquejats pel Business as Usual.

Compartir l'article

stats