The Cure és un dels pocs exemples de grups que sempre han arribat massa aviat als llocs. Paradoxalment, la imatge del seu líder, Robert Smith, fosca i torturada, ha amagat la diversitat de la seva música. Tot i que porten dècades funcionant comercialment a la perfecció, no gaudeixen de la veneració popular i periodística d’altres bandes menys genuïnes, com U2. I això que els seus seguidors, de totes les edats, procedències i condicions, són radicalment incondicionals. Aquest conjunt britànic va plantar la llavor del so gòtic i sinistre, però, amb les seves capes de guitarres i teclats, va provar des de ben aviat que aspirava a anar més enllà. Sense manies ni complexos, ha estat innovador en els terrenys més insospitats: del pop intel·ligent al pseudo-jazz disfuncional, del rock exuberant a l’ambient proto-industrial. Els seus concerts han estat sempre tan professionals que ningú ha sucumbit a la temptació de reduir-los a la categoria paròdica de grup de gent gran. Perquè, amb 63 anys, Smith segueix tenint molt més a dir que el 99% dels intèrprets i bandes que afirmen inspirar-se en The Cure. I la setmana passada, en un excel·lent concert a Barcelona, ho va demostrar, amb mitja dotzena de cançons noves que van resultar tan intenses com els seus clàssics.
