Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Josep Lluís Micó

La cura infal·lible

The Cure és un dels pocs exemples de grups que sempre han arribat massa aviat als llocs. Paradoxalment, la imatge del seu líder, Robert Smith, fosca i torturada, ha amagat la diversitat de la seva música. Tot i que porten dècades funcionant comercialment a la perfecció, no gaudeixen de la veneració popular i periodística d’altres bandes menys genuïnes, com U2. I això que els seus seguidors, de totes les edats, procedències i condicions, són radicalment incondicionals. Aquest conjunt britànic va plantar la llavor del so gòtic i sinistre, però, amb les seves capes de guitarres i teclats, va provar des de ben aviat que aspirava a anar més enllà. Sense manies ni complexos, ha estat innovador en els terrenys més insospitats: del pop intel·ligent al pseudo-jazz disfuncional, del rock exuberant a l’ambient proto-industrial. Els seus concerts han estat sempre tan professionals que ningú ha sucumbit a la temptació de reduir-los a la categoria paròdica de grup de gent gran. Perquè, amb 63 anys, Smith segueix tenint molt més a dir que el 99% dels intèrprets i bandes que afirmen inspirar-se en The Cure. I la setmana passada, en un excel·lent concert a Barcelona, ho va demostrar, amb mitja dotzena de cançons noves que van resultar tan intenses com els seus clàssics.

Compartir l'article

stats