Ningú no pot negar que Pedro Sánchez és un polític valent. El seu mandat s’encetava amb un full de ruta ple de dificultats. Es veié obligat a pactar a contracor amb Unides Podem i afrontar una legislatura sense majoria absoluta. I si no n’hi havia prou, restava en mans de formacions perifèriques com ERC, el PNB o Bildu des d’un punt de vista parlamentari.
Heretava un panorama caracteritzat per una crisi territorial important. Des del primer moment no li tremolaren les cames per aconseguir els indults per als polítics catalans empresonats. I si aquest tema ja va aixecar moltes butllofes, ara s’ha proposat substituir el delicte de sedició per un altre de desordres públics que en el fons afavoreix els líders independentistes catalans. És conscient que el cost polític pot ser letal. La dreta espanyola ja ha encetat iniciatives que busquen lesionar els seus interessos de valent.
El president del govern anuncià sorprenentment aquesta mesura en una entrevista a la Sexta davant d’un periodista molt desprestigiat com Farreras i a la mateixa hora que jugava un partit de lliga el Reial Madrid al Bernabéu. I parlant de coincidències, en aquell moment Feijóo viatjava en avió des de l’Equador cap a Espanya.Tot estava meditat per fer el menys soroll possible. D’això de ben segur que els socialistes ja sabien que se n’ocuparien Abascal, Arrimadas –que fins i tot demanava una moció de censura– i Cuca Gamarra.
Pedro Sánchez una vegada més emprava mercromina amb l’objectiu de cicatritzar les ferides del 2017. Intenta el PSOE normalitzar la vida política catalana, tot cercant un encaix que té detractors aparentment tant distants com Vox, el PP o la colla d’en Puigdemont que es fan dir Junts, encara que cada dia es llencin els plats pel cap.
Seria bo que tots aquells que des de Madrid acusen Sánchez d’antipatriota o de trencar Espanya diguessin què proposen per desinflamar la vida política catalana. Més policia? Més repressió? Més 155? Més il·legalitzacions de partits? L’independentisme no desapareixerà de Catalunya per molt que ho vulguin Feijóo, Abascal o Arrimadas. És evident que cal fer passos endavant que segur que són arriscats i Pedro Sánchez ho ha fet.
ERC, després de l’espantada de Junts, busca la centralitat política. I avui pot afirmar que la seva aposta en favor de la taula del diàleg dona ja fruits. La derogació del delicte de sedició servirà als republicans per plantar cara als seus excol·legues de Junts que no tindran més remei que radicalitzar-se i competir amb la CUP.
Les decisions que s’estan prenent tenen dos grans protagonistes, el PSOE i ERC. Els dos partits han guanyat terreny cap al centre polític. El PSOE ha obligat el PP ha tornar-se a alinear al costat de Vox. Des del diàleg es poden guarir velles ferides, encara que les ideologies no casin. La mà dura que proposa Feijóo no porta enlloc. Té seguidors a l’Espanya profunda, però no serveix per a superar la fractura del 2017. Si de debò Catalunya ha de jugar un paper important –com ho havia fet sempre a l’Estat espanyol– és necessari arribar a acords i fer concessions per ambdues parts.
I ERC ha entès que tensionant la vida política no es va enlloc i que governar vol dir solucionar problemes i millorar la vida dels ciutadans. I això mai no es podrà aconseguir sense el suport de l’Estat i de la Unió Europea. Aragonès n’és conscient i sap compartir els papers amb un Junqueras, que fa de dolent de la pel·lícula quan convé. Els republicans avui tenen molt camí per recórrer i poden convertir-se en el futur en el pal de paller del país. La política del «com pitjor, millor» no porta enlloc i al final ERC ho ha entès. I aquesta és una gran notícia per a Catalunya i la seva gent.
