Diari de Girona

Diari de Girona

Thomas Spieker

Quan les aparences no enganyen

Fa un parell de setmanes, vam tenir el privilegi d’assistir a una de les representacions d’Il Trovatore (Verdi) al Liceu. No soc un gran melòman, però haig de confessar que a mida que vaig guanyant anys, també guanyo afició per a l’òpera. També és cert que no hi entenc prou per triar l’obra en funció de cantants, directors o de l’escenografia. Hi vaig per tenir una «experiència global», fent plena confiança als promotors, però que inclou respirar l’ambient que aporta el públic. Heus ací la meva gran decepció. Érem tres i òbviament vam anar tot mudats a veure l’obra –vestit, camisa acabada de planxar, corbata, el rellotge «de les ocasions especials», sabates netíssimes, etc. No sé si érem els únics, però érem una immensa minoria els assistents que hi vam anar «vestits per a l’ocasió». Hi havia gent amb bermudes, xandalls, samarretes de màniga curta, senyores amb vambes i sense pentinar-se, homes amb xancletes i sense afaitar-se. En fi, una desfilada d’impresentables disfressats amb indumentàries impossibles que feia autèntica pena.

Abans, el «decòrum», la correcció en el vestir, era degut i exigit en un munt d’indrets, teatres, auditoris, sales de joc, bancs, organismes, institucions... Recordo que a les recepcions dels casinos et deixaven una corbata si t’havies descuidat de portar la teva pròpia. També a les discoteques s’havia d’anar «mudat». A Chic, per exemple, exigíem al públic que amb el seu aspecte ens havien de convèncer a la mateixa entrada que eren capaços de fer la seva «aportació» a l’extraordinari ambient que volíem crear, que en bona part depenia de la seva aparença i actitud. La gent deia que no es podia entrar amb calces curtes o calçat esportiu. Era mentida, i ho sé de primera mà!. Es podia entrar fins i tot despullat si el cos era maco o l’actitud adient. Avui, sembla que totes aquestes «regles» hagin desaparegut i que no passa res quan te’n vas a veure al/la director/a del banc vestit de qualsevol manera quan ell/a et rep amb vestit o americana i corbata. Però sortir de nit, anar a veure un concert, sense un mínim de correcció –encara que sigui amb una camisa ben planxada i pantalons o un vestit lleuger, però bonic i elegant–, és un costum que sembla haver desaparegut. I això que avui no costa ni tan sols molts diners gràcies a l’esforç d’empreses com Zara, Mango o Desigual. Fins i tot hi ha personal shoppers per ajudar als més indecisos a triar la indumentària més adient per a cada persona.

Tot i així, sempre hi ha gent que es passa «les formes» pel forro. Tant, que sembla que mitjançant el seu mal gust vulguin manifestar alguna cosa. No sé, independència, nota personal, inconformisme, personalitat. Jo crec que el que fan és carregar-se fins a les ocasions més especials. Tothom hauria de llegir Andersen (El vestit nou de l’emperador) o Keller (Els vestits fan les persones) per aprendre des de petits que el bon gust i una acurada presència són trets que milloren les nostres experiències. I la nostra qualitat de vida.

Compartir l'article

stats