El cap de setmana passat es va estrenar Black Panther: Wakanda Forever i els espectadors es va trobar de seguida amb dues opinions molt confrontades: en un bàndol, els que la batejaven amb convicció com «la millor pel·lícula de Marvel» (aquests mateixos, per cert, ja havien titulat de la mateixa manera uns quantes estrenes prèvies de la companyia); a l’altre, els que s’afanyaven a destruir-la sense compassió i l’acusaven de lletja, avorrida i pretensiosa (aquests mateixos, per cert, acostumen a carregar fort contra qualsevol cosa que genera un mínim d’expectatives entre el públic). Sigui com sigui, cada vegada és més habitual entrar en una sala de cinema amb el referent d’una o més piulades que enalteixen o bé torpedinen sense matisos allò que estàs a punt de mirar. Pots provar de no saber-ne res, però a l’era de xarxes socials es fa impossible no veure alguna opinió sobre un tema, encara que sigui en forma d’ocurrència o enunciat. La cosa és que Black Panther: Wakanda Forever no és, ni de bon tros, la millor pel·lícula de Marvel, però tampoc aquest desastre que alguns venen categòricament. És, sí, una pel·lícula imperfecta que encerta en algunes idees i punxa en altres, que no troba l’equilibri entre tons i que s’allarga més del necessari per explicar una història. Però vistes les reaccions dels dies previs a la seva estrena (i que tenen en comú que són immediates, escrites des de la sortida de la sala sense digestió prèvia) arribes a la conclusió que el seu principal mèrit és ser una gamma de grisos en temps de blancs i negres.
El film és, dèiem, imperfecte, no és rodó, no acaba d’arribar a port. Però també parla de temes molt seriosos amb rigor, com el dol, la pèrdua i el colonialisme identitari. I justament gràcies a tots aquests extrems perceptius, el que et pot agradar més d’aquesta pel·lícula és que t’aboca a analitzar una ambivalència. Black Panther: Wakanda Forever no és una ciència exacta, i això desafia els costums d’un temps que no entén de termes mitjans i la manera d’opinar d’un món cada cop més maniqueu. Ni obra mestra ni insult a la intel·ligència: un relat ple de pujades i baixades sobre la superació de les absències i la recerca d’un mateix. Sense voler-ho, l’extrem acaba validant la mateixa existència del film, que també parla de xocs culturals i de diferència de percepcions. S’entén que la immediatesa exigeix titulars pomposos, però estaria bé recordar que la crítica, sigui professional o no, consisteix fonamentalment a obrir debats i no a tancar-los.
