Per primera vegada en els últims vuit anys i mig, la millora del joc del Girona FC ha arribat amb una defensa de dos centrals. Des que Pablo Machín va decidir, el mes de març de 2014, jugar amb dos carrilers (Iván López i David Juncà, dos grans laterals que han tingut molta mala sort amb les lesions) i tres centrals (Richy, Migue i Ramalho), els diferents entrenadors que han passat per la banqueta gironina havien acabat utilitzant aquest sistema quan les coses anaven mal dades.

Després que Machín deixés el Girona, Eusebio Sacristán hi va recórrer a la tercera jornada. Un empat (0-0 amb el Valladolid) i una derrota (1-4 contra el Real Madrid), ambdós partits a casa, van forçar que jugués el següent partit amb tres centrals: 0-1 a Vila-real. I així els successius entrenadors, com si l’ombra de Machín planegés permanentment damunt de Montilivi. L’última vegada va ser a la desena jornada de la temporada passada quan, amb l’equip en posicions de descens, Michel va recuperar la defensa de tres centrals contra l’Osca. El Girona va perdre immerescudament per 1-3, però el joc es va capgirar com un mitjó i, a partir d’aleshores, l’equip va emprendre una línia ascendent, fins a la Primera Divisió.

Com que al final els sistemes s’han d’adaptar als jugadors, aquest any el canvi, al revés del que era habitual, ha arribat passant a jugar amb dos centrals. Va ser un canvi profund, contra l’Osasuna, de sistema i de jugadors, inclòs el decisiu del porter. L’equip ha passat de rebre una mitjana d’1,8 gols per partit a només un i, sobretot, ofereix molta més seguretat defensiva. Queda pendent l’assignatura de mantenir la porteria a zero (no es va aconseguir ni a Quintanar del Rey), però aquesta és una altra qüestió. La transformació ha sigut total, en joc i resultats. Des de la visita al Bernabéu, Michel està jugant, com en els vells temps, amb dos laterals i dos teòrics extrems, ara anomenats carrilers. Antigament, alguns jugadors que havien triomfat d’extrems, van acabar reconvertits en grans laterals, com Quimet Rifé (FC Barcelona).

Fitxar un central, tant sí com no. Amb Juanpe de baixa durant quatre mesos i amb Bernardo havent demostrat que ja se li ha passat l’arròs de ser útil a Primera, el Girona es queda només amb dos centrals (Santi Bueno i David López), una posició que la direcció esportiva sempre ha deixat en últim terme a l’hora de fitxar. L’opció Javi Hernández no ha resultat, almenys de moment. I la d’Arnau, Michel, a diferència de Francisco, fins ara no l’ha considerat. Pensant que la lliga és llarga, que hi haurà targetes i hipotètiques lesions, el Girona ha de fitxar, com a mínim, un defensa central contrastat. O sigui per ser titular. I, a ser possible, abans del 31 de gener.

Terrats i Artero. Casos diferents, però diria que la progressió dels dos passa per alguna cessió. Terrats ni tan sols era titular indiscutible a Segona A. En part per les lesions, en dos anys no ha jugat ni la meitat dels partits. A Primera, li falta molt de recorregut. Si la direcció esportiva confia en la seva progressió, crec que el més recomanable seria una cessió a un equip de Segona A. A Pere Pons li va anar molt bé aquella cessió a l’Olot. Igual que Artero, que corre perill de quedar-se estancat. És el que passa quan tens el filial a la 3a RFEF.