Un dels àmbits més polèmics en què col·lideixen Drets Fonamentals i es produeixen litigis es troba als centres de treball, on la funció de control i vigilància dels empresaris respecte del comportament dels seus empleats genera nombrosos conflictes i resolucions judicials dispars. Recentment, el Tribunal Constitucional ha publicat la seva sentència 119/2022, referida a un treballador acomiadat per vendre productes de l’empresa per a la qual treballava, apropiant-se dels diners sense albarà de lliurament ni rebut de cap pagament. Aquests fets van poder ser acreditats gràcies a les gravacions d’una càmera de videovigilància col·locada a l’interior del centre de treball, dins del sistema general de seguretat de l’empresa, i que apareixia anunciat mitjançant un cartell col·locat a l’exterior on constava la menció de «zona videovigilada».
Si bé inicialment el Jutjat Social de Vitòria va donar la raó a l’empresa, admetent aquestes imatges com a prova, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc va revocar en un posterior recurs la sentència, al·legant que la conducta que va motivar l’acomiadament del treballador va ser demostrada inicialment per mitjà d’una prova il·lícita, cosa que determina la il·legalitat de la resta de la prova practicada i la consegüent anul·lació de l’acomiadament. Segons la sentència del TSJPV esmentat, la utilització d’imatges per a l’exercici de les funcions de control dels treballadors exigeix una informació prèvia, expressa, clara i concisa, tant sobre els dispositius col·locats com sobre la identitat del responsable del dipòsit d’aquests enregistraments, i la possibilitat d’exercitar els drets corresponents sobre la protecció de les dades emmagatzemades.
L’assumpte va acabar al Tribunal Constitucional que, al seu torn, va revocar la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, declarant la fermesa de la sentència prèvia del Jutjat Social de Vitòria. Per començar, el TC afirma que la instal·lació de sistemes de videovigilància i la utilització de les imatges per a finalitats de control laboral no exigeix el consentiment exprés del treballador, ja que s’entén implícit per la relació contractual. En tot cas, sí que subsisteix el deure d’informació de l’empresari sobre l’existència d’aquest sistema de control per vídeo. En principi, aquest deure d’informació s’ha d’acomplir de manera prèvia, expressa, clara i concisa. Això no obstant, en cas de manera flagrant d’una conducta il·lícita, n’hi ha prou amb efectuar aquest deure d’informació mitjançant la col·locació en lloc visible d’un distintiu que adverteixi sobre l’existència d’aquest sistema de vigilància. Segons els magistrats del Constitucional, el fonament d’aquesta excepció sembla fàcilment deduïble: no tindria sentit que la instal·lació d’un sistema de seguretat a l’empresa pogués ser útil per verificar la comissió d’infraccions per part de tercers i, tot i això, no pogués utilitzar-se per a la detecció i sanció de conductes il·lícites comeses al si de la pròpia empresa. Si qualsevol persona és conscient que el sistema de videovigilància es pot utilitzar en contra seva, qualsevol treballador ha de ser conscient del mateix.
L’establiment de sistemes de control respon a una finalitat legítima en el marc de les relacions laborals. Es tracta de verificar el compliment dels deures inherents a tota relació contractual. En les circumstàncies concretes d’aquest cas, el Tribunal Constitucional afirma que la instal·lació del sistema de videovigilància i la consegüent utilització de les imatges captades resultava una mesura justificada, idònia, necessària i proporcionada. Els requisits serien els següents:
1.- Que concorrin sospites indiciàries suficients d’una conducta irregular d’un treballador que hagi de ser verificada.
2.- Que la mesura es consideri idònia per a la finalitat pretesa, que no és altra que la constatació de l’eventual il·licitud de la conducta.
3.- Que la mesura sigui necessària, ja que no sembla que se’n pogués adoptar cap altra menys invasiva i igualment eficaç per acreditar la infracció laboral.
4.- Finalment, que la mesura pugui considerar-se com a proporcionada.
Aquesta decisió del TC va ser adoptada per una majoria de sis a cinc, atès que cinc magistrats van signar un vot particular dissentint del sentir d’aquesta majoria, en considerar que la mera existència de cartells genèrics anunciadors del sistema de videovigilància resultava insuficient per donar validesa a les imatges obtingudes.
Aquesta mateixa controvèrsia va arribar fa uns quants anys al Tribunal Europeu de Drets Humans per un assumpte que va tenir el seu origen a Espanya, referit a unes caixeres de supermercat acomiadades després de la captació de fets il·lícits per unes càmeres no anunciades prèviament. En un primer moment, la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans de data 9 de gener de 2018 va considerar que existia una vulneració de la privadesa deguda a aquest enregistrament amb càmeres ocultes. I, si bé es va avalar l’acomiadament en considerar-se que hi havia altres proves diferents dels enregistraments que també demostraven els furts, es va condemnar l’Estat espanyol a indemnitzar les caixeres acomiadades per no haver estat prèviament avisades de l’enregistrament de les càmeres ocultes.
La sentència va ser recorreguda i la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, en una altra decisió de data 17 d’octubre del 2019, va decidir, per catorze vots a favor i tres en contra, revocar la prèvia sentència dictada, en considerar que gravar empleats amb càmera oculta no vulnera la intimitat quan es tracta d’una mesura proporcionada i legítima en determinades circumstàncies.
La Gran Sala del TEDH va estimar que, en funció de les localitzacions vigilades, és procedent fer un diferent judici sobre la proporcionalitat de la mesura, en funció del que un empleat podria raonablement esperar sobre la major o menor privadesa del lloc. Per a aquest Tribunal Internacional, l’expectativa de privadesa es torna molt alta en llocs tan reservats com banys o guarda-robes, on fins i tot hi cabria una prohibició absoluta de videovigilància. Expectativa que també resulta elevada en àrees de treball tancades, com ara oficines. Tot i això, és menor en altres llocs més accessibles per al públic en general. Així mateix, es té en compte per la Cort que la videovigilància va durar tot just deu dies i va cessar així que els empleats responsables dels actes il·lícits van ser identificats.
