Tot i l’anunciada catàstrofe del setembre després de les vacances, la tardor està essent molt bona turísticament parlant. Els nivells d’ocupació al setembre i l’octubre han estat bons i la primera quinzena de novembre també. A més, el 25 ja arribarà el Black Friday i començarà una temporada de Nadal que tot fa pensar que serà bona. Així doncs, només mig gener i el febrer sembla que seran complicats. No està gens malament, venim d’on venim.
D’una manera o una altra, es comença a entreveure la tan desitjada «desestacionalització turística». Certament, la cosa va per barris, però en general, la desestacionalització és un fet.
Des de fa uns anys, els carrers d’algunes ciutats d’interior a prop d’una destinació de costa estan plens al llarg dels mesos d’estiu. A Girona passa, però a Figueres és molt evident. La prova és que cap establiment de cara al públic es tanca al llarg de l’estiu. Perquè hi ha molta gent que visita la ciutat. Els carrers de Figueres estan plens de turistes de març a octubre. S’ha acabat allò que la ciutat només s’omplia de turistes a l’estiu quan plovia. Això en part és fruit d’una estratègia pensada i que pretén posicionar-se com la «ciutat» d’una zona turística important. Ja sigui de sol i platja o d’interior. Després d’omplir la ciutat de visitants, el segon gran repte que té la ciutat de l’Empordà, turísticament parlant, és l’aprofitament comercial de tot aquest flux de gent. Poques ciutats comercials tenen un node cultural de primer ordre mundial al mig de la zona comercial. I això no s’aprofitava i ara es comença a aprofitar. La vinculació entre visitants culturals i shopping o entre estiuejants que volen «anar de compres» i la ciutat ha de ser molt més forta encara. Fa uns mesos hem conegut que el 70% dels ingressos de les franquícies de Figueres situades a la zona comercial provenen de clients estrangers. Aquesta vinculació, doncs, és ja una realitat.
Girona i Barcelona fa temps que han «desestacionalitzat», fa temps que tenen turisme més enllà de la temporada alta. I és que els guanyadors d’aquesta batalla per desestacionalitzar el turisme són les ciutats. Les ciutats vives amb una oferta potent de cultura, gastronomia, allotjament, productes turístics i entorn natural, tenen totes les de guanyar.
Per contra, hi ha molts municipis que esdevenen «turístics» només durant la temporada d’estiu. I difícilment ho poden ser la resta de l’any. És a dir, només disposen de tots els serveis turístics necessaris -hotels, restaurants, empreses de serveis turístics, esportius, etc.- quan el volum de turistes és prou gran. És a dir, quan la majoria de la gent fa vacances.
Fora de temporada, com que no es disposa d’un volum suficient de població vinculada, només disposen d’una part d’aquests serveis disponibles i només solen tenir un volum important de visitants els cap de setmana o Setmana Santa. I amb això no n’hi ha prou per mantenir oberta tota l’oferta turística. Així és difícil desestacionalitzar. És el peix que es mossega la cua. Per molt que s’intenti allargar la temporada, el potencial turístic només es pot desenvolupar quan molta gent fa vacances, en temporada d’estiu.
Una cosa ben diferent són les ciutats. Com podem veure a Barcelona, Nova York, Roma, però també Girona, Tarragona o Figueres. Les ciutats disposen de prou massa crítica per tenir oberts tots els serveis durant l’any i no depenen d’un volum de turistes important per mantenir l’oferta turística. El turista és un complement més, però no és el factor principal. El fet de ser capital de serveis, disposar d’una oferta cultural, gastronòmica i comercial potent i tenir un volum de població destacada garanteix els mínims per tenir tota l’oferta oberta durant tot l’any. És en aquest context, amb aquests ingredients, que es pot produir la desestacionalització. Si es depèn exclusivament dels ponts i dels caps de setmana, difícilment es pot desestacionalitzar.
Hi ha, però, altres factors claus a l’hora de desestacionalitzar més enllà de mantenir oberta tota l’oferta turística de la destinació. El primer és gaudir d’una oferta turística propera i connectada diferent i compatible amb la pròpia oferta de la ciutat. És a dir, per desestacionalitzar, les ciutats han de tenir uns recursos turístics de «temporada» potents al seu entorn. Enoturisme, senderisme, cicloturisme, parcs naturals, esdevenen imprescindible per les ciutats si volen atraure turisme en temporada baixa.
I finalment, un altre factor clau és entendre els públics a qui s’han d’adreçar. No és el mateix públic que a l’estiu. Per començar, la majoria de gent no està de vacances i, per tant, s’ha d’anar a buscar aquells públics que «poden» viatjar fora de vacances. El públic sènior és un públic principal. Però també ho són els professionals que poden venir a treballar o a millorar la seva professió: esportistes, professionals atrets per congressos, ciclistes, naturalistes, estudiants, etc. Només a tall d’exemple, aquest octubre a Figueres s’han rodat cinc produccions audiovisuals i hi estan allotjats al voltant de 400 persones que hi treballen.
Desestacionalitzar és possible, però cal una oferta potent estable, recursos naturals a l’entorn i una estratègia molt adreçada als que de veritat poden «desestacionalitzar».
