Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Dalmau

El record d’Enric Mirambell

La Biblioteca pública Carles Rahola ha fet noble memòria del centenari d’Enric Mirambell i Belloc, que va ser-ne director durant 38 anys. Una conferència magistral de Joaquim Nadal ha explicat la personalitat d’aquell il·lustre gironí que vàrem perdre el 2020.

Enric Mirambell era una vocació cultural que venia d’una joventut ben preparada. Era abans de la guerra del 1936 quan la Congregació Mariana celebrava al Centre Cultural del carrer de la Força uns cursos de formació. Eren les «acadèmies». Del fruit d’aquelles trobades se’n pot entendre el seu valor: per exemple, de l’acadèmia de música varen sortir-ne personalitats com Josep Viader i mossèn Francesc Geli. De l’acadèmia d’història i literatura va sortir-ne Enric Mirambell, amb gran vocació universitària i ell mateix n’expressava un profund agraïment, que explicava a les reunions de redacció de la revista Alma, editada per la mateixa congregació als anys 40. Alma era una revista humil, però engrescava als que començàvem a provar d’escriure un article, posar peu a una foto, trobar un titular vistós.

La cultura popular de l’època de postguerra donava senyal de vida amb alguna conferència i alguna projecció de diapositives. Tot passava a la riba dreta de l’Onyar on hi teníem unes entranyables i austeres sales com el túnel de Casa Carles, el GEiEG del carrer Albereda, la sala Fidel Aguilar de la Rambla; el Teatre Municipal era per cosa ja més solemne; i ningú pensava en el Saló de Descans.

Quan a la riba esquerra de l’Onyar hi arriba la Biblioteca l’any 1951 i la Casa de Cultura el 1966, s’eixampla Girona i aquí s’ha d’utilitzar un terme molt estimat a l’excursionisme: fressar, que vol dir petjar un camí, freqüentar-lo, fer-lo transitable. Enric Mirambell va fressar el camí que els gironins vàrem fer per anar fins a la plaça de l’Hospital. Anteriorment, un Hospici i un Hospital feien d’aquella plaça un lloc grisós –per dir-ho fluix– era un món de no-alegria. D’aquella època de les noves instal·lacions culturals, la Sala dels Pergamins seria testimoni del creixement i renovació de l’aire. Certament, aquella nova era de la cultura a Girona va tenir diversos impulsors, però allà hi havia una ànima. Els anys 50 eren difícils i pobres, però Enric Mirambell sabia trucar encertadament a les portes adequades, tant a Girona com a Madrid.

Era de llargues fidelitats, Enric Mirambell: va escriure un article setmanal al Diari de Girona durant 35 anys i, després de la seva defunció, encara se’n varen publicar uns quants més, que ell tenia avançats. Com una companyia que volia continuar.

Mirambell va ser historiador, escriptor, bibliotecari, arxiver, acadèmic, professor de l’Institut i de la Normal de magisteri. Tota una conjunció. Però per sobre de totes les dedicacions i facetes, hi havia el caràcter de pedagog, és a dir transmissor, que escampa i multiplica el coneixement. Ha sigut, probablement, l’historiador gironí que més vegades ha conferenciat als auditoris locals, explicant tan planerament com convenia la crònica sobre pedres, botiguers, festes, curiositats, gestes, tot. Eren intervencions ben recordades, especialment aquelles que permetien un col·loqui final amb el seu públic.

El reconeixement gironí ha de ser un sòlid testimoni, que en aquests casos s’acostuma encomanar a un escultor i a un bronze, per pensar i treballar un record perdurable d’un ciutadà modèlic. Seria excel·lent que aquesta ciutat prengués el determini de donar solidesa merescuda al record d’Enric Mirambell i Belloc, inoblidable Cronista oficial de la ciutat de Girona.

Compartir l'article

stats