Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

Trias pensa i Giró s’ofega

Xavier Trias va dir que aclariria a mitjan novembre si es presentarà a l’alcaldia de Barcelona. Dimarts era dia 15, li vaig telefonar per preguntar-l’hi i em va dir que encara no ho havia decidit. Li vaig demanar si sense dir que m’ho havia dit ell podia donar-ho per fet i em va dir que tampoc, perquè realment no ha pres encara la decisió i està a l’espera que Junts es comprometi a comportar-se com un partit adult i amb una com a mínim acceptable relació amb la realitat. La darrera pregunta que li vaig fer va ser si en cas de presentar-se contemplava incloure Jaume Giró a la seva llista i la rotunda negativa va ser la resposta.

Dilluns el Jaume va fer-se entrevistar a La Vanguardia, en el seu afany una mica a la desesperada de no desaparèixer del tot de l’agenda política catalana. Va dir que volia «parlar amb les persones», la qual cosa sempre és bona perquè homes en el seu estat de desesperació comencen un dia a parlar amb animals, amb coses, o amb veus que senten en el seu interior i aleshores el drama se’ns escapa de les mans sense que hi hagi solució. Durant tota l’entrevista, Giró va fer-se el presidenciable però una vegada més fora de qualsevol indici de realitat. Cap de les famílies de Junts no el vol de cap manera. Laura Borràs li té un odi només comparable al menyspreu que li professa. Puigdemont li ha vist el llautó de fa estona, no se’n refia, i després de la batussa en la consulta interna per saber si Junts havia de sortir del Govern les relacions van quedar destruïdes. Pel que fa a Turull, que no té cap altra personalitat política que la del president Puigdemont, les relacions són igualment nefastes. Per tant no és una possibilitat que Giró tingui suports dins del partit per aconseguir res que no sigui anar a voltar per Catalunya com un pobre home mirant i parlant amb persones sense cap importància, sense cap pes, i que de cap manera no li donaran ni el protagonisme ni el poder que ell tant anhela per poder tornar a ser algú.

En l’entrevista, Giró també va fer-se preguntar per si volia presidir la Cambra de Comerç de Barcelona. La Cambra està controlada per l’ANC, és a dir, per Jordi Sánchez, i aquí sí que l’exconseller tindria alguna possibilitat d’arribar-ne a la presidència per què l’únic camí que li queda la política és precisament Jordi Sánchez. De tota manera, aquest premi ara mateix el veu com massa escadusser pels seus deliris de grandesa. Segurament és molt més del que mai no tornarà a tenir, però com deia el president Rajoy, el principal enemic d’un foll és la realitat i aquest és el cas del Jaume.

Defectes en tenim tots i hem de comptar-hi. Hi ha una part de la nostra vida en què sempre fracassaren i farem el ridícul més que no pas voldríem. No s’hi pot fer res. Hem de donar-ho per descomptat. El que hem de saber és quines són les nostres virtuts, i explotar-les. També hem de saber distingir els nostres defectes de les nostres virtuts i no confondre’ns mai en aquesta distinció. En aquest capítol Giró sempre ha anat molt peix i per això ha fet el ridícul molt més del que proporcionalment li tocava. No ha sabut explotar les seves virtuts; i els seus defectes, que ell pensa que són precisament els seus mèrits, se l’han acabat empassant i deixant-lo en una situació ben galdosa i davant de tothom.

Que Junts no vulgui Giró és comprensible i raonable, però la situació del partit no deixa per això de ser dramàtica. No hi ha líder, no hi ha projecte i són a punt de cometre l’immens error de votar contra la supressió del delicte de sedició. No pas perquè la supressió d’aquest delicte faciliti propers intents de cop d’Estat, sinó perquè és una trampa molt ben parada per Sánchez perquè els que hi votin a favor quedin com uns babaus, però que guanyen alguna cosa; i els que hi votin en contra quedin igualment com uns babaus i a més a més com uns imbècils.

Junts va cometre el doble error de no exercir el poder quan el tenia (Torra), i d’abandonar-lo del tot quan el tenia a mitges (Aragonès). A més a més, ha quedat arraconada i només pot pactar amb Esquerra i amb la CUP, els dos partits amb qui més íntimament està barallat, i no han pogut mai articular la majoria política de què de fet disposen al Parlament.

Que avui Junts no tingui un candidat a la presidència de la Generalitat és un escarni del que un dia va ser Convergència i Unió. La setmana que ve farà 10 anys que el president Mas va començar a destruir el partit més important de la democràcia espanyola avançant unes eleccions autonòmiques per treure majoria absoluta i que li van significar la pèrdua de 12 diputats i que el Govern quedés en les sempre tòxiques mans d’Esquerra Republicana de Catalunya. El que el president Pujol havia trigat més de 20 anys a construir amb paciència, amor, corrupció, enganys i infidelitats de tota mena, el president Mas ho va destruir en 5, amb un recital d’inconsistència, insolvència i tacticisme de curta volada que si ja llavors feia llàstima avui es pot considerar un dels episodis més vulgars i humiliants de la política catalana, i mira que hem fet el ridícul tantes i moltes i massa vegades.

Jo no crec que Xavier Trias hagi estat el millor alcalde que ha tingut Barcelona, però segur que en aquests moments és el millor possible candidat a l’alcaldia de Barcelona. Molt millor que Ernest Maragall i que Jaume Collboni, i per descomptat infinitament superior a aquest desastre que tan car ha sortit als barcelonins que fa dir-se Ada Colau.

Per tant, Junts faria bé de començar-se a reconstruir a partir de les recomanacions o exigències que Xavier Trias plantegi per ser-ne el candidat a Barcelona, i a partir d’aquí tornar al pacte fonamental amb la sempre difícil, rugosa, imperfecta però imprescindible realitat.

Compartir l'article

stats