Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Soc PANK (i m’encanta)

Una de les coses que més m’agraden de la meva vida és ser tia. A casa sempre hem parlat del tiu i la tia, no hem fet servir mai les paraules oncle, ni tiet, ni tieta. Suposo que això va a famílies. Ara, el meu nebot i les meves nebodes no han utilitzat mai cap d’aquests nomenclatures per cridar-me: senzillament, per a ells, soc l’Anna. Ho fan així amb tots els seus tius i ties: ens diuen pel nom. I m’encanta.

Més que tia, jo em declaro PANK (Professional Aunt, No Kids, és a dir: tia professional sense fills), un concepte que em va ensenyar la Miriam –que també ho és, de PANK, i molt!– ja fa uns anys. És un neologisme creat l’any 2007 per Melanie Notkin, una canadenca especialitzada en màrqueting, per anomenar les dones sense descendència que s’impliquen en la criança dels seus nebots. I quan parlem de nebots, en aquest cas, parlem de nebots de sang i dels que ho són per elecció: els fills i les filles dels amics, normalment. Més endavant es va introduir el terme PUNK per als homes: Professional Uncle, No Kids (que també n’hi ha, d’aquests).

Diria que res queda més lluny de nosaltres, les PANKS, que aquella imatge de fa anys de «la tia soltera», una dona amargada, trista i grisa que no havia tingut fills. Suposo que el fet de no tenir fills és el que, precisament, ens converteix en la tia ideal per als nostres nebots. Ells saben que són els nostres preferits –no hi ha fills que els facin la competència dins el nostre cor–, i podem dedicar-los més hores, més energia i més recursos. Saben que potser no tenim tot el temps del món, però que sempre intentem que el que passem junts sigui de qualitat. Saben que ens poden parlar de coses que, quasi amb tota seguretat, no explicaran mai a una mare ni a un pare. Saben que no els exigim el mateix que els seus progenitors, que els donem una llibertat i unes ales que els pares no els poden donar (precisament perquè han de fer de pares).

Si ens truquen per explicar-nos un problema, estem disponibles. Si estan temporades llargues sense dir-nos res ni enviar-nos un whatsapp, fins i tot sense contestar els que nosaltres els hi enviem, saben que no els ho tindrem en compte. Si fan alguna cosa que ens fa enfadar, saben que l’emprenyada no ens durarà gaire. Si no es deixen veure en mesos, encara que tinguin temps per veure altres persones, saben que quan apareguin els abraçarem amb el mateix amor incondicional.

Per res del món canviaria els meus cafès o els meus gintònics amb l’Oriol, tan escassos i precisament per això tan especials; les trucades que em fa la Roxy per preguntar-me com estic i per explicar-me com li van les coses, que em fan sentir-la a prop encara que faci tant de temps que no l’abraço; les converses sobre les coses més inversemblants i els moments de riure tonto que compartim amb l’Ari, en dies de complicitat intensa; o les tardes que en Guiu em porta al cine per veure pel·lis de superherois i que em fan sentir la padrina més afortunada del món. Sí, m’encanta ser PANK!

Compartir l'article

stats