Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Xuclà

La desmemòria colonial

Les descolonitzacions espanyoles a Àfrica van ser molt tardanes. Aquest factor té conseqüències que diversos autors han analitzat. Cal tenir en compte que: 1. Guinea Equatorial va accedir a la seva independència el 12 d’octubre del 1968. 2. Ifni va experimentar la seva retrocessió al Marroc el 4 de gener de 1969 pel Tractat de Fes. 3. La zona Sud del Protectorat espanyol al Marroc, la zona de Tarfaya, va experimentar la seva retrocessió al Marroc l’1 d’abril de 1958 pels Acords de Cintra (sota una pressió rellevant de França i els Estats Units).

La descolonització del Sàhara Occidental mai no es va completar. Pels Acords de Madrid de 14 de novembre de 1974, Espanya lliurava el control del territori del Sàhara Occidental conjuntament al Marroc i Mauritània incomplint les Resolucions de Nacions Unides sobre descolonització del territori. Les discrepàncies internes al Govern espanyol entre els partidaris de la descolonització del Sàhara Occidental (el ministre Castiello recolzat en abundants informes dels alts funcionaris del Ministeri d’Afers Estrangers) davant del desig dels sectors al voltant de la Presidència del Govern (àrea sota el control de Luis Carrero Blanco) de retenir i prolongar en el temps el control del Sàhara Occidental i també de Guinea Equatorial.

La pressió internacional va acabar fent efecte per fer efectives les descolonitzacions tardanes d’Espanya a l’Àfrica. El nucli dur del franquisme preferia resistir, guanyar temps i imitar el Portugal d’António de Oliveira Salazar que va fer de la seva persistència a lluitar per retenir les colònies un significant d’identitat significatiu del règim.

Únicament el Ministeri d’Afers Estrangers defensava la posició de continuar amb les descolonitzacions seguint les resolucions de les Nacions Unides. El rerefons de la línia d’Exteriors era crear les condicions per plantejar la reivindicació de Gibraltar a les Nacions Unides.

La censura i el secret oficial van predominar en la descolonització. Poca informació va arribar des de les colònies a l’opinió pública espanyola durant el franquisme. Això explica l’escassa memòria i la presència del passat colonial espanyol a l’època de la Transició i els primers anys de la democràcia. S’han produït valoracions notablement crítiques sobre la manera de procedir de la descolonització espanyola a l’Àfrica alhora que en els darrers anys s’ha desenvolupat un determinat discurs de reconciliació de les societats involucrades en el fet colonial i un intent de restaurar públicament la memòria dels excolons i reivindicar-ne la legitimitat en el seu moment històric. En aquest sentit, el llibre Palmeras en la Nieve (2012) de Luz Gabás i la versió cinematogràfica de la novel·la dirigida el 2015 per Fernando González Molina i de títol homònim representen l’esforç més gran per legitimar el procés colonitzador espanyol a Guinea Equatorial i presentar la versió d’una bondadosa administració de la colònia i de la seva explotació econòmica per les elits espanyoles i les modestes elits locals. Es tracta de l’intent més notable de recuperar un orgull colonial espanyol a l’Àfrica durant aquesta etapa democràtica. Un intent que transcorre en paral·lel amb els primers debats en profunditat i la primera legislació sobre la memòria històrica del franquisme.

La desmemòria colonial africana predominant a Espanya té l’excepció de la solidaritat viva que desperta la causa sahrauí en sectors ben plurals de la societat espanyola. Aquestes manifestacions també s’encarnen en el discurs polític tant de determinats sectors de l’esquerra com de la dreta. En tots dos casos es fa una dura impugnació a com es va produir l’abandó de l’obligació de descolonitzar el Sàhara occidental. En alguns casos es fa l’aproximació des de l’angle dels drets humans i els drets del poble sahrauí i en altres casos es produeix des de la intencionalitat de qüestionar i afeblir la potència geopolítica del Marroc.

La projecció del passat colonial espanyol a l’Àfrica a la diplomàcia espanyola contemporània és molt modesta. Les relacions amb els dos estats independents (Marroc i Guinea Equatorial) han viscut diferents episodis problemàtics. L’empremta cultural s’ha desdibuixat als antics territoris colonials. En definitiva, un balanç més que modest si ho comparem, per exemple, amb la política d’influència postcolonial que han mantingut el Regne Unit o França amb la gran majoria de les excolònies.

La doctrina diferencia polítiques d’assimilació i polítiques de govern indirecte o dual pel que fa a les maneres de relacionar la metròpoli amb els habitants de les colònies. Clarament Espanya no va aplicar el model del govern indirecte o dual (que de manera emblemàtica va aplicar durant segles el Regne Unit) encara que sí que va arribar a alguns compromisos tàctics de respecte a les peculiaritats d’algunes comunitats indígenes (especialment el promogut per l’africanisme de l’exèrcit espanyol al Protectorat del Marroc). El model alternatiu d’assimilació (propi dels països llatins) també va manifestar les seves limitacions en el cas espanyol, ja que avui els vincles postcolonials que mantenen països com França o Portugal amb les seves excolònies africanes són molt més grans que els que presenta Espanya. El poder tou espanyol ha tingut una capacitat molt baixa d’operar als antics territoris colonials africans.

Els sectors oberturistes del franquisme favorables a executar una descolonització més primerenca i ordenada i en línia amb les crides de les Nacions Unides nodrien l’esperança de poder així remoure l’estatus de Gibraltar. Tampoc això no s’ha aconseguit encara que el vell tema de «la qüestió de Gibraltar» ha continuat ben viva en el debat de la política exterior a l’actual etapa democràtica.

Compartir l'article

stats