Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

Mundial de tardor

Conservo els pòsters de Brasil de Pelé o l’Holanda de Cruyff i l’acreditació d’Espanya 82, d’infaust record

Escric aquest article al migdia quan a Doha (dues hores per davant) ja freguen els 33 graus. Aquesta ha estat la raó per la qual el Mundial de Qatar es juga a la tardor, desafiant la primacia del calendari futbolístic d’Europa occidental que enceta la temporada a finals d’estiu i l’acaba quan es va acomiadant la primavera. La pela és la pela i el petrodòlar és el petrodòlar. No vull ni imaginar com haurien estat jugats els partits a temperatures pròpies de la cocció d’aliments amb l’onada de calor d’aquest darrer estiu. Aquesta fou la raó real que va portar en algun moment a qüestionar que Qatar fos seu del mundial. Ni la coneixença de la corrupció en la compra de votants de la candidatura, ni l’obsessió per la reputació que acaba en un superficial postureig han tingut cap possibilitat.

Mundial de tardor

Durant el confinament vaig trobar a casa, a Girona, la mateixa on vaig néixer, una caixa amb multituds de papers, acreditacions, entrades, escrits corresponents als meus inicis periodístics i que considerava perduda. Hi havia una carpeta corresponent al Mundial de futbol jugat a Espanya el 1982 on hi havia l’acreditació com a periodista, retalls del diari amb algun article meu a la concentració de la selecció espanyola a la Molina, etc. Tinc el record d’haver demanat plaça per anar a la final a Madrid, però la meva petició no fou atesa. La va guanyar Itàlia a Alemanya i durant molts anys, en una mena d’agraïment per títol, milions d’italians vingueren de vacances al nostre litoral. La imatge del president italià Sandro Pertini celebrant el títol a la llotja es va fer icònica. Això sí, vaig poder anar al mític partit entre Brasil i Itàlia al vell estadi «periquito» de Sarrià , amb triplet de Paolo Rossi i que ha estat considerat un dels millors partits de futbol de tots els mundials.

Mundial de tardor

El Mundial 82 d’Espanya tingué alguns elements perfectament oblidables, a les antípodes del que va ser, esportivament, la brillant victòria espanyola 28 anys després al Mundial de Sud-àfrica i organitzativament, els Jocs de Barcelona 92. Es designà president del comitè organitzador a Raimundo Saporta, que era la mà dreta del president madridista Santiago Bernabeu, responsable entre altres coses de l’eficient gestió arbitral del Real Madrid a les competicions europees. El mateix sorteig dels grups amb els països que jugarien la fase final, celebrat com si fos el de la loteria de Nadal amb nens de Sant Ildefons inclosos, fou un desastre d’imatge internacional i s’hagué de repetir. Les boles, en forma de pilota que a dins duien un paper amb el nom de cada país, eren més grosses que l’orifici del «bombo» en el que anaven girant i no hi havia manera que sortissin. La gestió de les entrades fou pèssima, amb molts estadis buits, el cost de les obres dels estadis es va multiplicar i anys després del mundial, discretament, PSOE i PP pactaren al parlament tancar la comissió d’investigació existent i que l’estat pagués tot el que es devia. I és que el partit governant responsable, UCD, havia desaparegut.

L’actuació esportiva fou penosa atès que Espanya era el país amfitrió i que l’encreuament de grups l’afavoria si quedava primera de grup a la primera fase. Fou incapaç d’aconseguir-ho perdent amb Hondures, guanyant a Iugoslàvia i empatant amb Irlanda del Nord. Així doncs li va tocar jugar amb Alemanya i aquí es va acabar per Espanya el seu Mundial. Molts anys després, en un restaurant de Madrid, Asador Frontón, dinant amb uns periodistes esportius veiérem entrar a la sala a un personatge a qui ells saludaren afectuosament. Era José Emilio Santamaría, el seleccionador espanyol d’aquell mundial. El cop fou tan dur, em digueren, que aquest home no va voler saber mai més res del futbol (i el futbol d’ell) i va muntar una fàbrica de pa de motlle. En José Ángel de la Casa, cap d’esports de TVE i bon amic meu, també famós comentarista, sempre deia que aquell fou el moment més baix del futbol espanyol.

Sempre he pensat que els successius mundials són una mena de mesura del temps i dels records. Penso en els pòsters (encara en conservo algun) dels grans equips dels mundials que anaven ocupant les parets de l’habitació que compartia amb el meu germà. I si es pintava s’enganxaven de nou a sobre. Al costat del Girona i el del Barça guanyador de la lliga 73/74, els del Brasil de Pelé del 70 o el d’Holanda 74 de Cruyff. Aquesta selecció, malgrat perdre la final contra Alemanya resta a la memòria popular com l’equip que va marcar una nova manera de jugar i entendre el futbol. Era la nostra.

Compartir l'article

stats