Tot investigador és una persona que sobretot és curiosa». Aquestes paraules –extretes d’una entrevista que li van fer a TV3 poc abans de morir–, tan certes com carregades d’una subtil ironia, són unes de les més vàlides per definir el tarannà d’Ernest Lluch.

El seu esperit d’investigador/curiós, que el va acompanyar des de ben petit, el va portar a involucrar-se en innombrables projectes i conèixer moltes persones de diferents estrats, àmbits i territoris.

A més de Barcelona, ​on va passar la major part de la seva vida, per motius professionals també va establir residència a València, Madrid, Santander i Donostia, ciutats on no es va limitar a estar-hi de pas. Amb la seva inquietud per conèixer-ho tot va prendre el pols a la societat valenciana dels 70, es va integrar a la reservada societat càntabra, va insistir a saber la història dels pocs «madrilenys de tota la vida» i, especialment, va investigar a fons per què una part important de la societat basca havia optat per la violència com a mitjà per aconseguir uns objectius lícits en el fons però no en les formes.

És en aquesta implicació seva, que deixava empremta per tot arreu, on vam trobar gran part dels motius pels quals, després de l’impacte que va tenir la seva traumàtica mort a la societat, molta gent expressés la voluntat de crear una fundació per recordar la seva figura i el seu llegat. Va ser una allau de propostes i sol·licituds per fer una Fundació Ernest Lluch que venien des de diferents àmbits i territoris i s’emmarcaven, segons fos l’origen, en algun dels diferents camps en què s’havia involucrat: pensament econòmic, docència, política , l’esport o la música.

El sentiment general era preservar tant l’obra com els valors democràtics que Ernest Lluch encarnava i davant d’això, des de la família –sempre acompanyats i assessorats per molts dels seus millors amics i companys– vam optar per fer una única Fundació sense diferenciar l’àmbit. Entre moltes altres bases fundacionals es van tenir molt present les paraules del seu germà gran, Enric Lluch, en el moment de constituir-la: «No cal córrer. Ningú us espera. El que sigui, feu-ho bé i amb rigor».

Així, ara fa 20 anys, va néixer la Fundació Ernest Lluch. A partir de la síntesi de múltiples iniciatives d’àmbits molt diversos i amb l’objectiu d’administrar el llegat de Lluch i projectar-ne les inquietuds cíviques, acadèmiques, polítiques, culturals i esportives. Aquesta pluralitat, juntament amb la generositat i l’heterogeneïtat dels fundadors, ha estat des de llavors la guia i la clau de l’èxit de la Fundació.

La figura de Lluch ha esdevingut un referent dels valors democràtics, la tolerància, la pau, el progrés, la llibertat, la igualtat i, molt especialment, el diàleg; tots ells fonamentals i imprescindibles per conviure cívicament. Per això, avui el seu nom és present a places, carrers, hospitals, biblioteques, instituts, escoles o línies de metro i d’autobús.

Des de la família només podem tenir paraules d’agraïment a totes i cadascuna de les persones i institucions que des de l’anonimat o públicament han ajudat, col·laborat o impulsat mantenir viva la memòria del nostre pare, parella, germà, cunyat, oncle o avi. L’immens talent, el coneixement i la implicació desinteressada de tots els membres i col·laboradors de la fundació segueixen mantenint viu l’esperit Lluchià del treball incansable, de la cerca de solucions als diferents reptes que ens porta la vida i d’explorar les vies per obtenir «la màxima igualtat i fraternitat entre les persones que viuen en societat», segons ens va deixar escrit en un dels seus innombrables articles que el van ajudar a formar un perfil singular, reconegut i respectat.

Han estat 20 anys apassionants i ens il·lusiona saber que queda molt de camí perquè la idiosincràsia de la Fundació segueixi sent un instrument útil en la millora de la societat i per generar reflexió crítica. Moltes gràcies a tothom.