Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Ramon Llorente Varela

Jubilació =Inactivitat?

Fer-se gran és acumular anys de vida, realitat que imposa la naturalesa i meta que la immensa majoria de persones voldria assolir, si bé en condicions físiques i mentals que permetin viure dignament. És cert que viure no és la simple suma insulsa dels anys que inexorablement passen, vulguem o no, sinó emplenar els anys de vida, d’objectius, de relacions, de reptes i metes. Si alguna cosa caracteritza la persona humana és que essencialment és un ésser social i sociable, que neix, creix i mor teixint una xarxa de relacions amb el seu entorn, començant per la família, el barri, el poble... I després de molts anys de treball arriba el moment de la jubilació, sovint molt ben merescuda i també desitjada. I aquest fet de deixar la feina activa per passar a ser jubilat no per a tothom és el mateix. Aquest pas no representa el mateix quan es tracta de persones que treballaven en un ofici manual o en una activitat considerada com a dura, físicament, o quan es tracta d’activitats més intel·lectuals, amb més desgast psicològic que físic. Però les lleis uniformitzen situacions no equiparables.

Però el tema que vull comentar és el relatiu a la poca consideració social que hi ha a la nostra societat respecte als jubilats i la desconsideració respecte al tresor de coneixements i experiències que moltes persones jubilades representen, i que per la simple qüestió legal d’haver accedit a la jubilació no s’aprofita socialment. La situació legal de passar de treballador actiu a jubilat sol ser un trencament incomprensible, com si a partir d’aquesta situació el jubilat/jubilada esdevingués invisible als ulls de la societat, com si hagués perdut identitat i valor , com si deixés de comptar, com si econòmicament ja fos una nosa. Trist i inacceptable panorama per als que, amb el seu treball, esforç i dedicació, han contribuït durant molts anys de la seva vida al progrés i a la història de les nostres comunitats. Quant de favor farien, de manera puntual, professors i professores que han dedicat la seva vida a l’ensenyament, relacionant-se amb la joventut, i que pel tractament irracional de l’estatus de jubilat no se’ls facilita la transmissió de les seves experiències ni a les noves fornades de professors ni d’alumnes. Sembla que se’ls condemni a oblidar el que ha estat la seva vida, tot i que hi hagi alguns que així ho vulguin, i se’ls relegui a relacionar-se només amb altres jubilats.

La jubilació no s’hauria de veure com un adeu a la vida activa i participativa de les persones que arriben a aquesta nova etapa vital, sinó com una nova oportunitat pels que, sense que els altres els marquin la seva agenda, poden encara compartir amb joves i grans la saviesa acumulada i l’experiència del llarg camí ja fet. No podem deixar perdre tanta capacitat acumulada ni la saviesa dels que ens han educat i ensenyat. Jubilació no es pot equiparar a inactivitat. I en una societat més harmoniosa i equilibrada, la separació entre jubilats i no jubilats, o els impediments burocràtics que perjudiquen la transmissió de coneixements i saviesa entre més joves i més grans no tenen raó de ser-hi. Caldria que hi reflexionéssim, sabent que les persones no s’han de mesurar pel valor econòmic de la seva situació, sinó pel servei que han fet i encara poden fer, d’altres maneres, en benefici del conjunt de la societat. Els jubilats no poden invisibles, no es poden arraconar, no es poden oblidar, ja que els seus coneixements, la seva experiència i la seva humanitat ens són imprescindibles per bastir una societat més inclusiva i digna.

Compartir l'article

stats