Hi ha un grapat de familiars, amics i militants dels partits polítics que xuclen de la mamella del diner públic amb un desvergonyiment aclaparador. D’acord amb el banc de dades d’ocupació pública de 2021, hi ha 2.693 efectius entre alts càrrecs (207), directius (1.453) i personal eventual (1.033) repartits pels departaments de la Generalitat i el seu sector públic (960), ens parlamentaris i instrumentals (137), administració local (1.336) i universitats (260). I els sous que s’embutxaquen són de categoria.
Els alts càrrecs assumeixen la direcció política a l’administració, els directius exerceixen funcions d’especial responsabilitat gerencial en entitats del sector públic i el personal eventual ocupa un lloc de treball considerat de confiança o d’assessorament a un alt càrrec
En el cas de les entitats locals, provoca estupor la xifra de 752 efectius del personal eventual que pul·lulen en ajuntaments (549), consells comarcals (33) i diputacions (170).
Entre els ajuntaments, s’emporta la palma Barcelona amb 122 empleats, seguit dels 26 de Badalona, 21 de l’Hospitalet, 20 de Reus i 18 de Sant Cugat del Vallès. A la província de Girona, Figueres amb 5 i Salt amb 4 encapçalen el rànquing. A les diputacions, són 90 a Barcelona, 27 a Girona i a Tarragona i 26 a Lleida.
I encara bo que la llei limita el nombre de places d’aquest personal de confiança i assessorament en funció de trams d’habitants. Així, en els municipis amb una població entre 10.000 i 20.000 el nombre no pot excedir els dos i entre 20.000 i 50.000 no pot excedir els set.
De totes maneres, feta la llei, feta la trampa. És prou conegut la proliferació d’encàrrecs d’estudis i assessoraments a empreses externes creades per gent de l’entorn dels partits polítics amb ganes de treure profit de les seves relacions públiques.
Això no implica menystenir la tasca de suport tècnic, econòmic o jurídic d’una part d’aquest personal que facilita la feina a uns polítics ineptes, però cal convenir que la majoria són uns escalfacadires, col·locats a dit per la seva fidelitat al partit o per afinitats electives.
De fet, el clientelisme polític a l’administració publica és com una relació d’intercanvi entre càrrecs electes i aquells que desitgen accedir a un lloc de treball que no aconseguirien mai sense el vincle de pertànyer a una mateixa formació política. D’aquí que la dependència de l’empleat respecte del polític, a vegades, generi contradiccions entre el compliment de la legalitat i la voluntat de prendre decisions no ajustades a dret. En aquests supòsits, el conflicte està servit. I com que qui té el cul llogat, no seu quan vol, l’enfrontament sovint acaba amb una destitució fulminant o una baixada de pantalons humiliant.
