Durant el llarg període incert de la covid-19 vaig romandre clausurat a casa, dalt d’un turó del Baix Empordà i sense veïns, des d’on s’albiren les illes Medes com a teló de fons, abans que la vista hi arribi ha recorregut camps d’userda, de blat de moro, plantacions d’oliveres i de pomers. Quan ens permeteren sortir amb precaució no em vaig bellugar massa; no ens reunirem amb familiars ni amics i només dinarem amb alguna parella a la terrassa de la fonda.
L’únic establiment comercial que vaig freqüentar era el supermercat amb la mascareta posada. Ens hem sotmès al test d’antígens i el resultat sempre ha estat negatiu. Un allunyament obligat del món real. L’únic contacte amb persones conegudes, altres, anònimes, ha estat a través de la xarxa i els temes de conversa versaven sobre cultura, política i art, i mai tractàvem del que passava en els pobles.
Va ser llarg, però no tediós el temps que la meva dona i un servidor hem viscut closos a la llar. No era sols per por a contreure la malaltia, simplement ens trobaven bé en aquesta soledat, que ella aprofità per començar a escriure una novel·la i jo entretingut escrivint contes, articles i mirant pel·lícules i sèries.
Acostumàvem a passejar pels camps, pels camins del bosc i mai no trobàvem a ningú perquè qui més, qui menys s’havia endreçat. Tampoc era necessari sortir massa sovint a comprar perquè algunes botigues s’espavilaren i ens portaven la carn i les verdures, més malament anàvem si volíem menjar peix fresc.
Durant l’estiu de la gran calor hem romàs a casa. La Montserrat, la meva dona, anava a banyar-se al mar a quarts de vuit del matí. Aquesta absència de la realitat social, de no trepitjar carrer, ha contribuït que em sorprengués molt davant del nou paisatge urbà, del gran canvi en quasi tots els municipis, provocats per l’entrada massiva d’immigrants procedents no sols d’Àfrica, sinó també de sud-americans com de països europeus en conflicte o en situació econòmica deplorable sense cap futur laboral.
Talment com si hi hagués fet un viatge a terra llunyana que m’ha incomunicat amb la realitat quotidiana catalana. La covid ha tingut un efecte devastador, s’ha aplicat amb rigor el darwinisme social i els més forts i dotats han sobreviscut i alguns s’han enriquit com mai ho havien fet i altres han sucumbit econòmicament i socialment. No parlo de les defuncions originades per la pandèmia, parlo de com s’ha modificat el paisatge urbà.
He visitat per anar a cal metge dos cops Girona i he vist esborrades dels carrers les botigues de comestibles que tant freqüentava, també han rebut altres comerços de tota índole: restaurants, tendes d’electrodomèstics, establiments de roba, de diaris, revistes i material escolar, etc. Igual impressió em produeix Torroella de Montgrí.
Molts amics han revelat que la pandèmia els ha canviat la vida, han perdut hàbits i n’han adquirit de nous impensables. Uns s’han posat a fer llargues caminades, altres miren a la televisió pel·lícules que mai pagarien per veure en una sala de projecció, igual que s’han aficionat a les sèries televisives i es sorprenen del seu propi mal gust quan s’adonen del que estan veient. «No em pensava que dins meu hi habitava un esperit tan vulgar», em va dir en Carles irònicament. «Jo m’he fet més selectiu, ara només veig films de la sèrie negre i westerns» en Josep.
A la Maria la covid-19 l’ha fet independentista i quan telefona em comenta els grans èxits aconseguits des del procés i exaltada proclama «els catalans som collonuts!» i jo ho completo exclamant «Els catalans no som sols collonuts, som malparits!», cosa que li agrada escoltar.
La Montserrat treballa en un institut del litoral; les classes són multinacionals. Alguna vegada que l’he acompanyat a la feina m’ha sorprès la poca vestimenta d’alguna noia, que entra a l’institut amb indumentària de discoteca, un top que deixa veure el melic i shorts molt petits. L’actitud és diferent, més desimboltes i indisciplinades, seuen les nenes amb les cames eixarrancades, una positura considerada indecorosa, i algunes gòtiques vesteixen de negre, mentre que altres semblen hippies. Tot és permès, mentre no t’esquitxin, dèiem, i jo no ho aprovo, ni ho desaprovo, constato.
L’institut on ella treballa és un exemple fefaent del canvi. En una classe de batxillerat té cinc alumnes, dues nenes ucraïneses, una marroquina, un noi belga, una italiana i un català. Un exemple indiscutible de realitat canviada. Les ucraïneses es neguen a aprendre català i castellà, perquè són dues llengües que no els serviran per a res i volen les classes en anglès, convençudes que la seva estada és temporal i tornaran aviat al seu país. La comunicació entre la Montserrat amb les dues nenes és amb un anglès de pa sucat amb oli. En una classe d’ESO una nena russa, que fa sis anys viu a Catalunya, ajuda a un nen ucraïnès a entendre les lliçons.
Fa uns dies quan arribà a l’institut uns energúmens havien pintat totes les parets amb grafits i eslògans polítics. «Viva España. Franco está vivo en nuestro corazón» a pocs metres «Viva Rusia», «Muerte a los catalanes». «Muerte a los moros». «Muerte a los maricones». «Zorras». «Cerdas». Van dedicar frases ofensives a dos professors.
Probablement, el lector pensa que empastifar façanes no és nou. Cert. Tanmateix, llegir al costat d’un «Viva Franco», un «Viva Rusia» (sé que és una referència a l’actual guerra) ningú ho podria haver pensat quatre anys enrere.
