Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

Un atac deliberat

La guia Michelin ha tornat a menysprear la gastronomia catalana concedint una tercera estrella al restaurant Hermanos Torres de Barcelona. És una burla a l’alta cuina i a la revolució gastronòmica que va iniciar Ferran Adrià a El Bulli. És un deliberat atac a Barcelona, Catalunya i Espanya que un restaurant com aquest, com l’Àbac de Jordi Cruz, o com el Lasarte de Martín Berasategui tinguin la màxima distinció mentre restaurants molt més importants i increïblement superiors no només Espanya sinó a tot el món tenen puntuacions mínimes o són ignorats. És el cas de l’Enigma d’Albert Adrià, del Come de Paco Méndez, del Dos Pebrots de Takeshi Somekawa o del Nairod de David Rustarazo.

La guia Michelin té un especial interès a desprestigiar Barcelona, a confondre els visitants barrejant el que no té cap sentit amb les autèntiques joies perquè els visitants s’enduguin una pobra imatge de la ciutat i pensin que al capdavall l’alta cuina que s’hi fa és un frau i que encara són vigents els decadents restaurants de França. Hermanos Torres és una paròdia de l’alta cuina. Si qualsevol turista amb una mica d’experiència i de coneixement ve a Barcelona i va als tres restaurants amb tres estrelles s’endurà una imatge tristíssima d’aquesta ciutat. Una imatge de ciutat impostada, xarlatana, comediant, que juga a confondre el talent amb la bijuteria.

És un despropòsit que Barcelona no hagi estat capaç d’impulsar una guia gastronòmica d’abast mundial. No una guia per celebrar les glòries locals d’una manera folklòrica o interessada, sinó una guia que prestigiï els restaurants d’arreu del món segons el model creatiu que la ciutat ha inventat. Això és el que va fer Michelin a França els anys 60 i 70 de manera que tots els restaurants del món eren valorats universalment segons el patró de la cuina francesa. Això és entendre el poder. Això és manar. Això és convertir el talent en empresa, en negoci, en realitat tangible no només per als seus protagonistes concrets sinó pel conjunt de la societat. És així com les bones idees beneficien la humanitat. És per això que val la pena tenir aquestes bones idees i en realitzar-les, és a dir, en assentar-les en negocis que creen riquesa i llocs de treball i atrauen turistes de gran nivell de tot el món, som capaços de millorar les vides de tothom.

No es tracta de si m’agrada més un restaurant a l’altre, no es tracta de manies o de filiacions. Es tracta de ser seriosos en un negoci en què hi ha molt en joc. No només la consideració internacional de Barcelona o de Catalunya, sinó la capacitat de liderar el món en un sector que per exemple a Espanya representa el 33% del PIB. Si el que Barcelona projecta al món és que tres restaurants menors, insignificants i absurds són el millor que tenim, no podrem fer mai el negoci que va fer França mentre van brillar, i amb tot el mereixement, els cuiners de la Nouvelle cuisine. La guia Michelin actua de mala fe a Barcelona, i en general a Espanya, però no se li pot acabar de retreure que protegeixi els interessos dels cuiners francesos i de l’immens guany que al seu Estat li generen. Per això és dramàtic que nosaltres no haguem estat capaços de crear la nostra guia per protegir els nostres interessos. Sobretot en l’època en què tenim els millors cuiners del món, i els millors productes gastronòmics, i a més a més a uns preus competitius per no dir regalats, si els compares amb la resta d’Europa i del món civilitzat.

La gastronomia, com el futbol, és política. De fet és més política que la política dels polítics, especialment en una època tan gris no només al Parlament de Catalunya sinó a tots els parlaments del món. El que mengem és el que som, i no a l’inrevés, com tantes vegades s’ha dit. El que triem menjar explica el nostre caràcter, la nostra personalitat, la nostra manera d’entendre el món i de fer-lo girar amb la immensa quantitat que hi gastem.

A Catalunya de talent gastronòmic no en falta. Però ens falten empresaris seriosos que inverteixin en els grans xefs i els donin consistència i profunditat a través d’empreses solvents en què els artistes es puguin dedicar a crear i no s’hagin de preocupar d’aspectes que d’altra banda tampoc saben gestionar i els prenen un temps preciós de la seva genialitat. Aquests empresaris haurien de ser també els encarregats de reunir el recursos econòmics i intel·lectuals per poder fer aquesta guia que premiés el vigor creatiu i no les bajanades en què es basa la guia francesa. És tercermundisme moral que cada novembre esperem com babaus els premis d’una guia que ja sabem que ens menysprea.

Les estructures d’Estat són aquestes i no el bitllet de tren que Oriol Junqueras es va pagar de la seva pròpia butxaca per anar a Madrid a fer-se detenir quan ja sabia que no tenia preparada la independència que va declarar dos dies abans. Les estructures d’Estat són protegir les empreses i els negocis, i per tant el benestar de tots els ciutadans, i no fugir com una rata per fer-te l’heroi d’una guerra que no vas voler ni lliurar. Però si tu t’imagines Oriol Junqueras, Carles Puigdemont o Pere Aragonès i la mena de restaurants que deuen triar, no cal que et facis més preguntes de per què a Catalunya les coses li han anat com li han anat.

Compartir l'article

stats