Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Alguns amors duren tota la vida

Dimecres. Em llevo havent dormit molt poc, i molt malament. Amb els ulls inflats i el cor encongit. I no sé per què, no puc deixar de pensar en quan vam fer Els Pastorets al teatre de Sant Narcís. Què deu fer, ja? Trenta-cinc anys? Tu eres en Lluquet –i quin Lluquet vas ser, mare meva!– i jo era la Isabeló, la pastoreta filla d’en Jeremies. En Lluquet i la Isabeló es feien ullets, i la Isabeló es posava nerviosa cada vegada que tenia en Lluquet a prop. I un dia, en Lluquet li preguntava a la Isabeló si, de vegades, pensava en ell. «Sí», responia ella. «I com hi penses, en mi?», demanava el pastor. I aleshores la Isabeló –jo– deia: «Hi penso com si jo fos la nit, una nit, fosca, llarga i tenebrosa, una nit que semblava que no havia d’acabar-se mai. I, de sobte, en aquesta nit aparegués la llum del dia, i el sol, i l’alegria. I aquesta llum, aquest sol, i aquesta alegria, fossis tu, Lluquet».

Abans d’aquella representació de teatre de barri ja érem amigues. Hi havia alguna cosa entre tu i jo que ara penso que no pot ser més que aquell fil vermell invisible del qual parla una llegenda oriental, el que uneix els cors de les persones, un fil que mai es trenca. Hem passat temporades allunyades, però sempre, sempre, hi hem sigut l’una per l’altra. A les verdes i a les madures. Crec que ningú em coneix com tu. Amb tu sempre ha estat fàcil parlar de qualsevol cosa. I mira que hem tingut diferències! Grans, importants, profundes. Però aquest fil... aquest fil vermell ho ha cosit tot sempre.

Has estat capaç de mostrar-me la teva part més fosca i la teva part més vulnerable. I, n’estic segura, t’has despullat molt més tu davant meu que jo davant teu, perquè tu sempre has estat més confiada, més generosa, més disposada a creure en la bondat de les persones que jo. A mi em costa molt desprendre’m de determinades cuirasses. Però tu sempre n’has prescindit, i t’has llençat a viure amb el pit descobert. I això t’ha portat moments meravellosos i moments dolorosíssims. Èpoques daurades i èpoques negríssimes. I sempre m’has volgut al teu costat. Encara que no t’agradés el què et deia, o potser precisament per això. Quan tenies dubtes, quedàvem per fer una cervesa i me’ls explicaves: «Sé que tu em diràs el que penses, no el que vull sentir». I després feies el que et donava la gana, com sempre. Amb aquella sensació de què tot sortiria com volies que sortís.

Amb el temps, hem descobert que hi ha persones que ens fallen. Persones que un dia s’allunyen i no tornen més. Persones que ens trenquen el cor sense remordiments. Però també hem après que hi ha alguns amors que duren tota la vida. I el nostre, Sonieta, més enllà i tot. Perquè tu sempre seràs la llum, i el sol i l’alegria en la nit fosca. Perquè sempre has brillat tant com il·luminat. I aquesta llum, t’ho juro, no s’apagarà mai. Aquest fil vermell ni es trenca ni es trencarà.

Compartir l'article

stats