Els populismes exploten la intolerància i porten la violència. En les violacions o els tractes vexatoris que reben certes persones per la seva condició d’immigrants o de tendència sexual, etc., la falta de respecte per l’altre és quelcom explícit. Obligar a una persona a fer el que no vol o utilitzar la violència contra les actituds que no ens agraden, és el paradigma de la falta de respecte. El grau de civilització de les societats està relacionat amb el grau de respecte, de tolerància.
Entre els països passa el mateix. Un amic em deia que la política internacional es basa amb interessos i la força que té cada un per imposar els seus. Això és cert en el món actual però no seria possible fer-ho altrament, amb respecte mutu i fruit d’acords? Els darrers temps de dificultats generalitzades, la UE s’ha enfortit i això vol dir que ha enfortit les institucions respectant els diferents països, ha fet un petit pas en el procés cap a una Europa federal. El federalisme demana respecte a l’altre, fraternitat i lleialtat com a principis bàsics. Des del meu punt de vista és la democràcia portada als seus últims extrems, un sistema d’institucions multinivell que intenta resoldre els problemes seguint el principi de subsidiarietat que diu que si un problema el pots resoldre a un nivell no cal portar-lo a cap altre de més elevat. El federalisme té uns principis però la seva aplicació varia a cada país. No és el mateix l’americà que l’alemany, el mexicà o l’indi, per posar exemples emblemàtics però quan hi ha hagut problemes a molts llocs han fet servir solucions federals. Avui un 40 % de la humanitat viu sota estructures federals.
A Catalunya la tradició federal ve de lluny, els anarquistes llegien Proudhon i vam tenir Pi Margall o, més recentment, Gaziel, home proper a Cambó o Pallach del moviment socialista de Catalunya. El 2012, davant l’esclat de l’independentisme, un grup de gent d’esquerres va crear Federalistes d’Esquerres per fer present l’alternativa federalista que els independentistes sempre han rebutjat. Dissabte passat va celebrar els seus primers 10 anys. A l’acte van parlar alguns dels iniciadors, redactors del manifest inicial, representants comarcals i membres d’altres grups federalistes d’arreu d’Espanya i finalment els presidents que ha tingut l’entitat, Manuel Cruz, Joan Botella i Mireia Esteva. L’existència de Federalistes d’esquerres a Catalunya ha estimulat la creació de grups federalistes a altres CCAA i avui ja n’existeixen a la majoria de comunitats tots coordinats en l’«associació per una Espanya federal» integrada en la «unió d’europeistes federalistes».
Si, com van dir els iniciadors, al principi, Federalistes d’Esquerres va sorgir com un refugi, com un grup de resistència davant l’allau que va representar la irrupció de l’independentisme, avui, passada la foguerada, ha de mirar cap el futur. La pregunta és què es pot fer per potenciar el federalisme, què es pot fer per convertir l’actual estat de les autonomies en un estat federal, què es pot fer per avançar cap a una Europa federal. Aquest són els reptes de futur. Per aconseguir-los s’ha de continuar amb la tasca de divulgació, de fer arribar una cultura federal a la ciutadania tot recordant la història que està farcida de federalistes tant a Catalunya com Espanya o Europa.
De cara als passos per aconseguir passar a una Espanya o Europa federal, parlaré del cas espanyol i es pot inferir que caldria fer en el cas europeu. A Espanya bàsicament caldria la reforma del Senat perquè es convertís en la cambra de les autonomies i fixar el mapa de competències de forma clara. Per això caldria revisar la Constitució i, per tant, consensuar la possible reforma entre PSOE i PP.
El dissabte es va insinuar que caldria difondre els federalisme també al centre i a la dreta política i mirar de consensuar els canvis constitucionals necessaris. L’actual crispació a Espanya, la falta de diàleg entre govern i oposició, fa difícil per no dir impossible qualsevol acord però les associacions federalistes haurien de ser capces d’encetar un diàleg ampli sobre el tema.
Si els socialistes i bona part dels companys de govern de l’esquerra es declaren federalistes, a la dreta avui només hi ha unes poques veus que s’hi declarin. García-Margallo és una d’aquestes veus que ha escrit un text sobre una constitució federal des del seu punt de vista.
A Catalunya el diàleg és complicat perquè els partits independentistes, com ho van fer els convergents guiats per Pujol, tracten el federalisme com si fos el dimoni, defensen el federalisme a Europa però el rebutgen a Espanya dient que és impossible. Europa, en acabar la II Guerra Mundial, va decidir que no volia més guerres i es va posar les piles per passar per sobre de les fronteres i els nacionalismes responsables de les guerres i centrar-se en el futur comú i, per això, rebutja les divisions dels estats actuals. Els federalistes sabem que la lluita federalista és de mirada llarga, existeix una basta literatura sobre el tema, no hi ha manca d’idees, hi ha una voluntat inequívoca de diàleg i una gran dosi de paciència. Continuarem picant pedra encara que els independentistes ens intentin fer callar, o ens vulguin fer invisibles.
No podria acabar sense un record a Ernest Lluch vilment assassinat per ETA ara fa 22 anys. Avui el seu pensament ens seria de molta utilitat. Per un costat ens recordaria la necessitat d’una sanitat pública potent ara que tenim fuga de metges i falta de pressupostos amb Madrid i Catalunya a la cua en inversions per habitant. Per l’altre enyorem l’home de conviccions fermes però obert al diàleg que compartia tertúlia i propostes amb Herrero de Miñón i Carrillo. Si ell fos aquí segur que hauria trobat interlocutors per obrir un diàleg constructiu entre PP i PSOE i trobar consens en temes rellevants.
