Ser protagonista d’una escena percebuda com de violència potencial no és agradable. M’ha passat aquesta setmana. Era de nit, en un carrer poc il·luminat de Girona. Tornava cap a casa amb pressa i una noia que caminava uns metres davant meu va notar que hi ha algú més al carrer. Es va girar, em va mirar amb cara d’espant i va fugir corrent. Mai m’hi havia trobat i mai havia estat tan conscient de la por que passen moltes dones caminant soles de nit.
El 25-N celebrat ahir va estar marcat per l’anomenada llei del «només sí és sí», que té molt bones intencions però que està marcada per la mala praxi de dirigents polítics incapaços de reconèixer i esmenar errors, i d’opositors molt interessats en atiar la polèmica per desgastar l’executiu. Uns acusen la judicatura de masclista, altres suggereixen que els legisladors volien rebaixar les condemnes a violadors. No tenen raó, però sembla que ja els estigui bé tenir més interès en embrutar el debat que en buscar una solució. S’ho mereixen les desenes de milers de dones que cada any són víctimes de violència. Farien bé els polítics d’empassar-se l’arrogància i la incompetència i de posar-se a treballar en la reforma de la llei que, ara per ara, sembla la sortida menys dolenta.
