El Sàhara, va ésser una sabana coberta de verdor fins aproximadament el 10000 a. C. Durant dos o tres mil anys abans i aproximadament mil anys després del 10500 a. C., va ploure gairebé de forma ininterrompuda, provocant un brusc desglaç del darrer període glacial. El llac Titicaca i el llac Tana (Etiòpia) degut a l’elevada altitud i llacs d’aigua dolça els converteixen en llocs ideals per als supervivents de l’Atlàntida.

Rand Flem-Ath, referint-se a la tesi de Charles Hapgood d’un «desplaçament de l’escorça terrestre», creu que, fins a final de l’últim període glacial 11000 a. C., el territori de la Antàrtida havia estat emplaçat uns 3200 quilometres més al nord (en una latitud temperada i favorable), i que havia assolit la seva actual ubicació com a conseqüència d’un immens desplaçament de l’escorça terrestre. Aquest desplaçament provoca un corriment a l’interior i el món es veu sacsejat per increïbles terratrèmols i diluvis. El cel sembla desplomar-se i els continents canvien de posició.

El mapamundi Oronteus Finaeus, descriu amb precisió el Mar de Ross tal com apareixeria desproveït de gel, i també mostra les serralades d’elevades muntanyes costaneres de l’Antàrtida per les quals flueixen grans rius, en uns punts on actualment només es troben unes glaceres de gairebé dos quilòmetres de gruix.

Plató va declarar que els egipcis portaven observant les estrelles «des de feia deu mil anys». Plató als diàlegs de Crítias, llegim: «Fa nou mil anys que, segons hom diu, hi hagué una guerra entre la gent que habitava fora, més enllà del Pilars d’Hèracles, i tota l’altra de més ençà; de la banda d’allà, comandaven els reis de l’illa Atlàntida».