Avui fa quinze dies que es va homenatjar al neuropsiquiatra Carles Llussà. Fou a Manresa, la ciutat on va néixer, va transcórrer tota la seva vida i on va morir el 18 d’abril d’enguany. En Llussà va tenir i exercir vàries vocacions: la medicina, com a metge de família, especialista en neuropsiquiatria i metge forense; la sociocultural, com a impulsor i dinamitzador de vàries iniciatives locals i comarcals; la de periodista, com a fundador i director de la revista Bages; com a escriptor en la seva qualitat de metge, preferentment; i com a polític, essent fundador i militant de Convergència Democràtica de Catalunya, previ pas pel col·lectiu Cristians Catalans, i primer president de la Mesa del Consell Nacional (1979-1983) d’aquesta formació política, que en aquesta qualitat el vaig conèixer l’any 1979 en aquelles intempestives nits passades a la seu del carrer Provença de Barcelona, emboirades pel fum dels cigarrets.
En el reconeixement ciutadà esmentat hi estigué present en Jordi Pujol i Soley. Fou (i, fins ara, ha estat) el primer acte públic on aparegué després del seu ictus encara no superat del tot. El recorregut polític del doctor Llussà fou minso, atès que la seva humilitat només el portà a allò mencionat més amunt. Era més un activista social amb indubtable accent catalanista que no pas un polític pur. Ho fou quan la dictadura franquista i ho fou més tard quan la recuperació de la democràcia. Així ho expliquen fets com ara ésser promotor de la Diada de Sant Jordi, de la Fira del Llibre en català durant la dècada de 1960 i de la campanya «Català a l’Escola» els anys 1967 i 1968. Fer país l’incitava, fer política, no pas. Ho deixava per a d’altres. La prova més concloent fou la publicació del llibre L’Escola de Formació Social «Torras i Bages». La voluntat de fer país que, en col·laboració amb d’altres autors, fou publicat l’any 2009 per l’editorial Impuls.
El president Pujol va anar a Manresa per a testimoniar la seva amistat amb en Llussà i a enaltir els seus valors com a servidor quasi anònim de Catalunya. Ho va fer a la seva manera que, per cert, no ha estat ni imitada ni menys superada per a ningú dels següents presidents de la Generalitat. Va fer broma respecte del seu estat físic –«em sento atrotinat»– i de les conseqüències de la seva respectable edat (92 anys) –«quan jo estava en forma, inclús quan estava a mitja forma, tenia suficient amb escriure’m quatre notes, uns guions o unes línies i deixava que la meva ment es posés a parlar i a parlar, però ara ja no». Emperò, al bell mig del seu discurs, va deixar anar de manera improvisada que «no em preocupa què es dirà de mi una vegada mori; allò que em preocupa és que el meu llegat es preservi i se sàpiga aprofitar».
No em va estranyar gens ni mica. Tot i saber que, quan va dictar les seves Memòries al periodista mataroní Manuel Cuyàs, estava molt interessat, maniàticament concentrat, en decidir on volia ser enterrat i en intuir quins honors li serien rendits, el Pujol que he conegut no ha estat mai preocupat pel què diran sobre ell les generacions venidores, però sí, i molt, pel llegat que deixava al país; és a dir, per la seva obra de govern, pels seus principis democràtics, per la seva aportació intel·lectual i, tot i que pugui aparèixer avui quelcom més que una contradicció, pels valors ètics i morals que l’han acompanyat en el decurs de la seva vida i que ell els va unir als pregonats per Václav Havel, intel·lectual extraordinari i darrer president de la República de Txecoslovàquia, Premi Internacional de Catalunya. Per cert, l’editorial Rialp va publicar l’any passat el darrer llibre d’aquest extraordinari personatge anomenat Sobre la política i l’odi, que estic llegint i que és francament recomanable en uns temps com els presents.
Al president Pujol li importa què en serà del seu llegat en el més ampli i no pas dinerari sentit de la paraula. Un llegat que no ha traspassat a ningú i que l’entenc, coneixent-lo, per a tothom, pel país sencer. No és menys cert, però, que uns quants partits, amb o sense representació parlamentària a les Corts Generals o al Parlament de Catalunya, es diuen «hereus» de Convergència Democràtica de Catalunya, l’única, la veritable i la irrepetible, com dic tot sovint a qui em vol escoltar o llegir. Els mitjans de comunicació han caigut en la trampa que Ignacio Jiménez Soler anomena La nueva desinformación (ed. UOC,2020) i, en el marc de la postveritat que aquest doctor en Ciències de la Informació, professor d’universitat i consultor en comunicació aporrina sota un raonament incontestable, i, a base de repetir-lo i d’anomenar-los exconvergents i postconvergents, han modelat l’estat de percepció ciutadana fins el punt que l’elector tria Junts per Catalunya pensant que és la Convergència de sempre. Això no és cert; és pura invenció interessada. I quan la intermediació periodística entre el fet veraç i el públic queda cisellat pel que vol l’interessat, en aquest cas se’l tingui per hereu de CDC, aleshores s’incompleix el codi natural i el codi oficialitzat de la professió. S’enreda al lector i al oient, i ben sabut és que la falsedat reiterada mil vegades en veritat es converteix, segons afirmació que s’atribueix a Joseph Goebbels, nazi entre els nazis i propagandista del dictador Adolf Hitler. És la il·lusió per la veritat pròpia de tot humà qui acaba materialitzant la mentida. I la de Junts ho és en grau extrem. El llegat de Pujol segueix sense saber-se a on ha anat a parar.
