El conseller d’Interior Joan Ignasi Elena tindria mala peça al teler, si no fos que el Parlament ha aprovat la seva reprovació. En política, si vols que un alt càrrec continuï al seu lloc per temps, només n’has de demanar la destitució o la dimissió i ja el tens enganxat a la cadira amb cola de la forta. Joan Ignasi Elena ja ha estat reprovat. I què? No passarà res, ell continuarà treballant a la conselleria i a ningú del govern, començant pel president i acabant amb la resta de membres de l’executiu, li passarà pel cap substituir-lo, independentment que ho hagi fet més bé o més malament al capdavant del departament.
L’oposició té motius suficients per presentar la moció que es va debatre dijous a la cambra perquè Elena no ha sabut gestionar una de les decisions més delicades que es poden prendre en un sector tan sensible com és el de la policia: el relleu del responsable del cos. Només cal buscar en l’hemeroteca per adonar-se que en moltes policies locals hi ha hagut polèmiques que s’han anat reproduint una darrera l’altra. Doncs si en plantilles petites, mitjanes o grans, però molt més reduïdes que la dels Mossos, la gestió ja és difícil, podem imaginar com ho és a la policia autonòmica. Això, però, no el justifica, perquè el balanç que es farà de Joan Ignasi Elena a Interior no dependrà de si la tasca que tenia encomanada era més o menys dificultosa, si no de com haurà resolt els problemes que s’haurà trobat en el camí.
La dificultat que té Elena és que ha afrontat -amb valentia, no li nego- el relleu de dos caps de Mossos d’ençà que està al davant d’Interior. El primer era el més complicat. Es tractava de treure algú que era vist com un heroi per bona part dels ciutadans. Josep Lluís Trapero havia tornat a exercir de comissari en cap després d’un periple judicial provocat pel procés i acabat amb absolució. Elena va decidir que no era la persona idònia per al càrrec i, malgrat que va simular mig bé que no tenia la situació controlada, la realitat era que estava lluny d’aquesta premissa. Que hi haurà crítiques a una decisió d’aquestes característiques, és obvi, però si hi ha arguments sòlids que la justifiquin i el conseller els esgrimeix públicament, és possible que en surti ben parat. Si al darrere hi ha motius inexplicables o, simplement, no s’és capaç de convèncer, aleshores hi ha un problema.
Això és el que va passar amb Elena quan va rellevar Trapero. Ningú es va creure que les explicacions que es van donar fossin les reals i el conseller va començar a caure en desgràcia. Quan es produeix el segon canvi al davant del cos destituint Josep Maria Estela, a qui havia posat només uns mesos abans, el conseller no fa altra cosa que mostrar encara més les seves debilitats. Tampoc ningú va creure que les raons esgrimides fossin les veritables, fet que va provocar una nova caiguda del conseller. Les diferències insalvables per la feminització del cos, un argument que ja havia sortit en l’anterior relleu, donava a entendre que Elena era incapaç de trobar algú que es decidís per la paritat, especialment a la cúpula dels Mossos. Aquesta pot ser una raó i és un tema de debat important, però no és la peça que fa caure Trapero i Estela.
Com més o menys tothom s’adona que no s’explica tota la veritat, i no una, sinó dues vegades en poc temps, s’obre la porta a buscar què hi ha en realitat al darrere d’una història. I han sortit a la llum pública els intents d’ingerència política en les tasques policials o les maniobres per voler manar del número dos d’Estela -actualment comissari en cap-, Eduard Sallent. I alguns partits de l’oposició intenten posar contra les cordes a Elena. Tots saben que serveix per a ben poc. Per forçar un debat parlamentari per treure els colors al govern, per demostrar la feblesa de l’executiu de Pere Aragonès, per fer mullar Junts per Catalunya i per poca cosa més.
I, un dia després de la victòria del PSC al Parlament, han anunciat que no descarten continuar demanant reprovacions d’altres consellers. Doncs molt bé. Seguiran consolidant-los a la cadira, que potser és el que pretenen.
