Va ser George Lakoff l’any 2004 qui, a la seva obra titulada Don’t think of an elephant!, va formular la teoria del marc mental i com aquest defineix i preforma determinades idees i programes en el si d’una societat. Un marc mental és la suma d’un conjunt d’expressions i d’un llenguatge determinat, així com determinats conceptes polítics que a mesura que es van consolidant i fent populars acaben creant un espai discursiu polític que influeix i condiciona una determinada societat. Per a l’èxit del propòsit de crear nous marcs mentals, és essencial que els nous conceptes que es creguin siguin assumits per una part rellevant de la població i, per tant, assoleixin un nivell rellevant de popularitat. Si no es produeix la confluència entre novetat i popularitat, no es crearà un nou marc mental. Però el lingüista cognitiu creador de la teoria dels marcs mentals encara apunta algunes condicions més: cal que la confluència de llenguatge nou i popularitat sigui capaç de crear influència i condicioni un determinat grup de persones o una societat en la seva totalitat. Lakoff va explicar la seva teoria dels marcs mentals a través d’un elefant que és el símbol icònic del Partit Republicà dels Estats Units:
«L’exercici és: no pensis en un elefant. Feu el que feu, no penseu en un elefant. Encara no he trobat cap estudiant capaç de fer-ho. Tota paraula, com la paraula elefant, evoca un marc, que pot ser una imatge o qualsevol tipus de coneixement: els elefants són grans, tenen unes orelles que pengen i una trompa; se’ls associa amb el circ, etc. La paraula es defineix en relació amb aquest marc. Quan neguem el marc, evoquem el marc» (Lakoff, 2004, p.11).
Per penetrar noves idees en parts rellevants d’una societat cal que es visqui un moment de controvèrsia en la conversa pública, de canvi social, de crisi econòmica o de qüestionament de les condicions sociopolítiques. És en aquests moments (com els actuals) quan les societats són més permeables i receptives a noves idees o nous conceptes.
Com apunta Randazzo (2012) al seu estudi sobre la construcció de nous relats a l’època de transformació, noves formes de vida i digitalització que estem vivint:
«Vivim en un ‘món instituït de significat’ que opera com a marc interpretatiu per donar ‘agafadors’ a l’experiència social i individual. Els imaginaris socials ‘estan sent’ entesos com aquesta base social que amaga les representacions de la realitat, construint tant una manera de veure el món, com una vida en comú, proporcionant referències que es troben a la vivència social.
Els imaginaris socials com a eina de les ciències socials permeten cercar entre les formes en què es descriuen les coses, aquelles capaces de crear noves realitats socials; les paraules en relació amb marcs conceptuals s’estudien com a elements mateixos dels problemes» (Randazzo, 2012, p.84).
La política dels nostres temps és perfectament conscient de la utilitat dels marcs mentals i de la construcció de relats que sustenten una determinada acció política o programàtica. En els temps actuals en què les ideologies clàssiques han quedat parcialment impugnades per solucions de compromís en què s’integren elements ideològics «purs» que es contraposen al pla teòric però perfectament operatius en el pla de la política aplicada (economia social de mercat, liberalisme social, conservadorisme compassiu, tercera via, etc.), l’acció política s’orienta a justificar projectes polítics sobre la base de relats construïts a la llum del moment polític i social. És més difícil invocar les grans categories teòriques de les ideologies i més fàcil recórrer als relats amb una rellevant aparença de coherència per justificar una decisió o un programa polític. Així, per exemple, per justificar la invasió de l’Iraq el 2003, els països de la coalició liderats pels Estats Units van utilitzar el relat de l’existència d’armes de destrucció massiva» a l’Iraq per justificar la invasió. En un segon pla també es va recordar la confrontació entre sistemes democràtics i règims dictatorials. Calia una mica més concret i «urgent» per fundar un relat que justifiqués una intervenció armada. Que l’Iraq era un règim no democràtic i que els Estats Units o el Regne Unit són velles democràcies, és una constant de fa molts anys, però en el moment de la justificació de la intervenció militar es requeria una explicació a l’opinió pública que toqués més a les amenaces «reals i noves». Així, doncs, moltes vegades es pot considerar la construcció del relat com un element vivificador i exemplaritzador d’idees més abstractes i duradores.
La política exterior nord-americana posterior al final de la Guerra Freda s’ha basat en la construcció de marcs mentals i relats que han justificat moltes de les intervencions pensades en termes d’interès geopolític però presentades en termes d’interès nacional o amenaça als valors de la comunitat (Winter et al., 1991). Així, per exemple, el president dels Estats Units George W. Bush va utilitzar l’expressió «Eix del mal» en el seu discurs de l’Estat de la Nació el 29 de gener del 2002 per crear un grup de tres estats que recolzaven el terrorisme internacional: Iraq, Iran i Corea del Nord. El marc mental era «L’Eix del mal». Altres estats també estaven activament implicats a donar cobertura al terrorisme internacional (Afganistan, Síria, Líbia…) just després dels atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2011 als Estats Units. Però en aquell discurs el president dels Estats Units va desitjar crear un nou relat que es va permeabilitzar a la societat i es va fer popular. Un any i pocs mesos després, els Estats Units van liderar la invasió de l’Iraq, però no va contemplar intervenir en els altres dos Estats que van arribar a integrar la unitat de significat «Eix del mal». La política exterior nord-americana sobre l’Iraq o Corea del Nord els anys posteriors al discurs no van formar una unitat d’acció política. Simplement eren «idees» per tirar llenya al foc de la batalla cultural i ideològica que es lliure en qualsevol societat.
