Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Bosch

Un piset al ciberespai

Després de guardar tota mena de records en paper (cartes, invitacions, entrades) ara el futur esdevé digital

El primer cap de setmana d’octubre, amb tres dels meus nebots, anàrem a Londres d’excursió. Fonamentalment futbolística. Era una qüestió pendent des que la pandèmia ens va obligar a ajornar-ho. Ells triaren bé la jornada, donant per descomptat que alguns amics m’ ajudarien a trobar entrades, qüestió dificilíssima a la Premier League. Els grans clubs ho tenen tot venut abans de començar la temporada. Dissabte fou el derbi del nord de Londres entre l’Arsenal i el Tottenham. Una rivalitat històrica i dura de dos clubs veïns resolta a favor de l’Arsenal d’Arteta, líder de la competició. Diumenge cap a Manchester per veure un altre derbi local, guanyat per 6-3 per l’equip de Guardiola. Doble hat-trick de l’ncreïble norueg Haaland i del jugador local Foden.

Un piset al ciberespai

Dos grans partits i un cap de setmana rodó. En arribar al camp de l’Arsenal, amb tot aquell ambient previ al partit, ple de passió pel futbol, viscut de forma genuïna en el país que el va inventar i en una ciutat que té set equips a la màxima competició, buscava algun lloc on poder imprimir en format d’entrada clàssica, la de paper de tota la vida, amb els colorets i escuts corresponents, l’entrada digital que havia rebut al meu telèfon. Fou una missió impossible. Els meus nebots em va semblar que ironitzaven amb la cua que feia per comprar, per un parell de lliures, el programa del partit. L’endemà a Manchester va succeir el mateix. Tot digital. Cap paper.

Un piset al ciberespai

Així, doncs, per omplir la carpeteta de plàstic que enllesteixo a tots els esdeveniments on he anat i que en el cas del futbol són l’entrada, el programa, el paper amb les alineacions, l’acreditació si n’he tingut, algun retall de diari, bitllet d’avió, targetes o factures de restaurants, etc., no em va quedar altra que imprimir en un foli l’entrada digital que no té cap mena de gràcia ni interès. Durant el confinament aprofitava algunes estones per posar ordre en aquesta acumulació de records. De fet, només de futbol i encara no he acabat, ja tinc set de les anomenades caixes de projecte farcides de carpetes d’esdeveniments diferents. Alguns probablement rutinaris o insignificants i altres amb moments únics per emmarcar i penjar a la paret. Sí que em queda clar que aquesta col·lecció quedarà interrompuda tal com és i hauré de buscar una nova manera de donar-li una continuïtat digital.

Pocs dies després em passava un fet anàleg. Estava allotjat en un bon hotel de Sant Sebastià, el Maria Cristina, i vaig demanar al conserge si em podia donar paper de carta i un sobre que tingués el nom de l’hotel. Impossible. Ja no fan aquells papers i sobres elegants que trobaves a l’habitació. La gent no envia cartes personals. Tot són mails, whatsapps, missatges de veu, comentaris a les xarxes socials, etc. Abans de tot això, en un temps en què jo viatjava molt a l’estranger, solia enviar a un amic que en col·leccionava, cartes des de l’hotel lògicament matasegellades i amb el sobre de l’establiment. El text era el de menys, un hola i adéu. Li vaig copiar la idea i durant uns anys m’enviava a mi mateix cartes des d’hotels on dormia (una seixantena encara per obrir) amb una mena de crònica del viatge.

Però encara faltava el remat final. A l’empresa ens hem canviat d’oficines i els despatxos on abans hi encabies còmodament un sofà i una taula de reunions ara són petits habitacles junt a espais grans que compartim. És la tendència, deien els estrategs del tema. El problema és que jo ho guardo tot, també a la feina, i l’espai s’esvaeix. Un drama. El trasllat incorporava en el preu l’assessorament d’un expert en l’anomenat paperless, la política de fora papers. Les raons són òbvies: d’espai, seguretat, sostenibilitat, etc. Al consultor, que era un noi jove, li explicava que tenia tota la meva vida, incloent qüestions insignificants, guardades en format paper repartits en diversos indrets. Em va semblar que es va impressionar ensenyant-li alguna de les carpetes amb material futbolístic.

El seu suggeriment fou crear-me una mena de «piset al ciberespai», un indret virtual on guardar a la meva mida tots els records digitalitzats estalviant-me que algun dia es llenci tot sense ni mirar-ho. Però, ironies de la vida, l’endemà d’aquesta conversa el noi, tímidament, em demanava si jo tenia alguna «coseta» que em sobrés, un record real i no virtual del seu equip, l’Atlètic de Madrid, que ell pogués guardar. Els seus ulls brillaren humits en regalar-li l’entrada de la final de Copa de 2013 que varen guanyar al Reial Madrid, ni més ni menys que al mateix Estadi Santiago Bernabeu. Una profanació històrica.

Compartir l'article

stats