Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, hipocresia, doble moral, no hi blancs o negres sinó una varietat de grisos, els humans som complexos, bastits de paradoxes, els diners són la millor alquímia per transmutar consciències, un país amb el seu bagatge cultural no és un mitjó… I moltes frases més que hem llegit a propòsit del controvertit campionat mundial de futbol de Qatar. Un servidor es veuria en cor d’aprovar o blasmar aquest campionat nadalenc amb la mateixa solvència que els sofistes de l’Atenes democràtica, que per alguna raó eren savis, mestres de la retòrica i la persuasió, salpebrats d’escepticisme de tot coneixement sense que les lleis i la moral fossin una excepció, relegant la veritat a un paper secundari davant la presència captivadora d’uns quants sofismes o fal·làcies.
No hi ha catifa suficientment àmplia que pugui amagar el fet que l’elecció de Qatar ha estat gràcies a l’habilitat de la corrupció d’estirar més el braç que la màniga. Un sofista amic dels xeics de Qatar argumentaria que la paraula corrupció la treuen a ventilar els enemics del comerç –inspirat potser pel llibre d’Escohotado amb aquest títol– una paraula enteranyinada de culpa en nom d’una puresa en flaire de naftalina, que als diners se’ls hi ha de posar ales, que no es poden desaprofitar en guardioles, en butxaques foradades o en beneficència, que en les llotges dels estadis de futbol es troben el major nombre de dinamitzadors del diner per metre quadrat, i que si en aquest dinamisme apareix una formiga avariciosa, s’ha de recordar que el mateix fill de Déu es va deixar rentar els peus per una prostituta i gràcies a la seva benevolència el santoral es pogué enriquir amb santa Magdalena. Els occidentals i el seu catecisme moral confonen la protecció amorosa de les dones i l’educació dels qui se’ls ha espatllat la brúixola de l’orientació sexual amb una vulneració de drets, i el treball laboriós de milers de treballadors per millor glòria de futbol en esclavitud. La bona gent oblida que les grans construccions de la humanitat, les piràmides d’Egipte o el Machu Picchu a Perú estan cimentades amb les cendres de milers d’existències que oferiren les seves ànimes per la promoció d’un turisme que estava per venir.
Sense adonar-se’n ni pretendre-ho, el nostre sofista amic dels xeics fa una ironia de broc gros, evident per a la meitat del vuitanta per cent dels qui no solen captar les ironies, un «elogi d’allò que a primera vista no és elogiable», com ho diu Roger Aluja, traductor d’Elogi de la calvície (Adesiara) de Sinesi de Cirene, un neoplatònic que desconec si era calb, un exemple «d’encomi paradoxal». Evidentment, a ningú se li escapa que els calbs tenen millor salut, una virilitat envejable i una intel·ligència excepcional!
M’imagino els xeics asseguts en les seves poltrones en les llotges del estadis satisfets per l’amabilitat dels membres de la FIFA, i amb un somriure que no té res a veure amb que cap capità dels equips de futbol llueix un braçal amb l’arc de sant Martí, sinó per un pensament més profà: ells tenen la democràcia, els seus drets fonamentals, però nosaltres tenim els petrodòlars. No aprenen. No recorden que quan Moisès baixà del Mont Sinaí no es troba el poble escollit de genolls donant gràcies a Jahvé pels déu manaments, sinó en plena disbauxa i idolatrant un vedell d’or. Els discursos moralistes d’occident, sens dubte lloables i exemplars, són d’ús intern perquè els votants pensin que han escollit bé, però la coneguda com a realpolitik no entén de drets ni de moral, entén d’interessos comercials, de tractats de protecció mútua, d’armament... Res de nou sota el sol.
