Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Dalmau

Benvinguts, mecenes

No es podia pas pensar aquell cavaller romà Gaius Cilnius Maecenas, home ric, generós i protector de la cultura del seu temps, que el seu nom fos recordat tants segles després i tan ben estimat pels beneficiaris d’alguna ajuda substanciosa. Modernament, es pot parlar d’esponsorització, allò que popularment es deia «fer el pagano», fer el gest. Una vegada uns nuvis varen posar una dosi d’humor a la seva participació de casament: «Ens casarem sense el suport de cap Caixa.». Durant molt de temps hi ha hagut profusió de patrocinis que semblava impossible que es fes res d’important sense un bon padrí.

El mecenes, ben mirat, amb un tret mata tres pardals: primer, fa un bé social; segon, «desgrava» alguna cosa; i tercer, millora imatge, si la tenia entelada. Gràcies a operacions d’aquesta mena, avui es poden fer programes de festa major amb paper cuixé, es pot mantenir un equip esportiu o es pot salvar la Pedrera, de Gaudí. Les anomenades obres socials salven incomptables projectes de tot ordre que formen part del mateix projecte de país, és a dir el rovell de l’ou del progrés desitjat.

Als anys 40 i 50 de la postguerra catalana existia una poderosa força de resistència, silenciosa i efectiva, uns quants mecenes a la més absoluta de les ombres. Si no existeix ja, seria molt bona cosa fer-ne un treball d’investigació referit als mecenes que varen fer les seves aportacions a la supervivència de la cultura catalana d’aquella època. Fem-ne aquí només un apunt. Hi havia una societat clandestina anomenada «Benèfica Minerva» que recaptava fons d’una vintena d’industrials i es dedicaven a ajudes als literats que estaven a l’atur forçós per imposició política. Amb aquell mecenatge, Carles Riba va traduir L’Odissea i les tragèdies de Sòfocles. Soldevila va poder escriure la Historia de España (però escrita en castellà). Alexandre Galí va escriure la crònica de les institucions catalanes del segle XX, quinze volums. El Poema de Montserrat, de Josep M. de Sagarra va ser fruit d’un altre mecenatge. L’ànima d’aquella vital organització d’amagatotis era Fèlix Millet i Maristany, president de l’Orfeó Català. Un altre mecenes de l’època va ser Joan B. Cendrós, fabricant de perfums, que va confiar la publicitat dels seus productes a la revista Serra d’Or, publicació del monestir de Montserrat considerada portaveu del catalanisme, i que l’anunciant citat sembla que pagava diverses vegades l’import del mateix anunci. Joan B. Cendrós va invertir repetidament en les editorials Aymà, Proa i en la represa de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Quan els temps ja eren més asserenats i les nostres ciutats desitjaven fer una mica més de goig, va entrar el concepte i el desig de la «restauració». Monuments, façanes, indrets, tot allò que és visible, es va engrescar al dictat d’aquell anhel de Cap i Casal: «Barcelona, posa’t guapa.» Es buscava afanyosament un japonès o un àrab, no pas per fer col·lecció de diversitat, sinó per esponsoritzar alguna restauració d’una obra d’en Gaudí, per exemple. I varen anar sortint del cau unes quantes fortunes. Quan aquí es varen muntar les primeres bastides d’aquelles obres grandioses se’ns va explicar que a l’estranger ja era un sistema molt corrent.

Sempre tindrem necessitat dels mecenes. La construcció d’una cultura i la construcció d’una ciutat sempre són a mig fer. Aquesta és la grandesa de tota activitat humana que busqui aquells camins, solucions i mitjans que porten a la consecució del viure més amablement.

Compartir l'article

stats