Opinió

Albert Soler

L’espot publicitari de presó i exili

Aquesta senyora canosa i d’edat avançada que respon al curiós nom de Clara Ponsatí va tornar a aparèixer ahir, es veu que viure tant de temps a Escòcia li fa assemblar-se al monstre del llac Ness, que també treu el nas de tant en tant. Tal vegada Ponsatí és també una llegenda l’única utilitat de la qual és la d’afavorir el turisme, algú anirà un dia a un diari local assegurant haver-li fet una foto entre la boira.

-Escolti, aquí només es veu una ombra amenaçadora, podria ser un goril·la albí a Tanzània.

-Li asseguro que és l’autèntica Clara Ponsatí, senyor director, mentre s’amagava rere la boira anava cridant que la republiqueta requereix sacrificis.

Ningú recorda quant temps fa que Clara Ponsatí va ser vista en viu per algun ésser humà, tal vegada ningú ho ha aconseguit mai i la seva existència no és més que un mite atàvic. El fet que les seves aparicions siguin en vídeo no fa més que enfortir els rumors que és només un ens imaginari, sensació que creix quan obre la boca per a fer declaracions del tot inimaginables en animals racionals. En la seva última aparició, Ponsatí va aconseguir balbotejar que perquè hi hagi republiqueta cal estar disposats al sacrifici, i va animar els joves llacistes a què es prestin a anar a la presó o a l’exili, formes com qualssevol altres de matar el temps.

No sé si quan escric aquest article s’han produït ja cues de voluntaris a les portes de les principals presons del país, o per contra, els joves catalans veuen a la senyora Ponsatí com una àvia tocada del bolet a la qual millor deixar que digui les burrades que vulgui mentre no molesti gaire. Una altra cosa és oferir-se voluntari a l’exili, això sí que val la pena. Si com a exili s’entén la vidorra que fa anys s’estan regalant, a costa dels catalans, Ponsatí per una banda i el Vivales per l’altra, no hi ha dubte que la convocatòria està anomenada a l’èxit. A la vista del solar en què s’està convertint Catalunya mentre el Governet es dedica a temes tan substancials com redactar cent propostes en favor de la llengua, el millor que poden fer els joves catalans és marxar a l’exili, sempre que sigui en les condicions dels nostres il·lustres exiliats. Apuntin-me també a mi en la llista, a pensió completa i amb dietes a compte d’una caixa de resistència.

Triar Ponsatí com a cara visible de l’exili és un gran encert publicitari, és convertir l’exili en una meta desitjable, les mamàs que anys enrere volien que el seu fill es fes advocat o enginyer, l’intentaran convèncer ara que es faci exiliat, que això sí que és una professió de futur.

-Deixa els llibres d’una vegada, que no serveixen de res, i vés a l’exili! No veus com viu la senyora Ponsatí?

És d’esperar que el pròxim espot en favor de l’exili el protagonitzi el Vivales des del casalot de la Republiqueta, amb un parell de fotos d’abans i després, perquè vegin els joves que a l’exili no es passa fam, ans al contrari. Un parell de fotos similars de Junqueras podrien animar també als més reticents a anar a la presó, que sembla ser l’opció menys atraient de les que ofereix Ponsatí.

Massa catalans són víctimes del prejudici de creure que amb educació i una carrera s’arriba per tot. Això seria abans, ara el que es porta és l’exili. Només cal veure’ls.

Subscriu-te per seguir llegint