Sobre Vox i les lleis de llibertat sexual

Aquests dies veient la creixent vociferació dels diputats de Vox per cridar l’atenció recordava al malaguanyat Fernando Moran, l’intel·lectual i ministre d’exteriors de Felipe González que va pilotar la nostra entrada a Europa. Sense cap motiu aparent es van començar a explicar d’ell un reguitzell d’acudits malintencionats. En una entrevista a TV parlant de la seva activitat com a ministre de sobte la periodista li va etzibar «de vostè s’expliquen molts acudits» i Moran va contestar una beneiteria que va produir desconcert a la periodista i mig minut de silenci espès. Aleshores Moran va dir «podem continuar l’entrevista?». Ho reporto perquè allò intel·ligent davant dels que volen desviar l’atenció és posar-los a lloc per tornar a parlar dels temes importants. Es pot fer de moltes maneres però no crec que la més intel·ligent sigui respondre cridant més que els de Vox. Pels de l’esquerra infantil està bé perquè volen poder dir que són els dolents per fer veure que ells són els bons, però pels que la política és quelcom que serveix per resoldre problemes amb diàleg, negociació i pacte, apreciem més altres respostes més subtils. La proposta de Zapatero dient que potser els hi hauríem de recitar poesies escaients va en aquesta línia. De totes maneres el problema d’una dreta cridanera dient animalades s’ha d’abordar també des de la Presidència del Parlament utilitzant el reglament. També ajudaria que la premsa no fes de caixa de ressonància, suggereixo un titular com «els ultres van tornar a la cridòria i l’insult per fer-se notar» i passar pàgina per parlar dels temes seriosos.

La llei de llibertat sexual coneguda com la llei del «només si és si» fa dies que està en el punt de mira. Que la llei té problemes jurídics, avui ja no ho discuteix ningú. L’aplicació depèn del tribunal i n’hi ha hagut que han reduït les penes a persones ja jutjades. La ministra, amb el reduccionisme que caracteritza la nova esquerra, ha tirat pilotes fora dient que tot és problema dels jutges que són masclistes, mai accepta responsabilitats, un infantilisme de llibre. Si el tema era complicat ha vingut Vox i l’ha incendiat, ja he dit el que penso dels incendis de Vox. Aquí hi afegiré que, en molts casos, he trobat a faltar la desqualificació rotunda de les afirmacions i insults dels parlamentaris de Vox per part del PP que continua dividit quan es tracta de respondre a Vox. Però més enllà d’aquest debat sobre la immediatesa, he trobat a faltar algunes reflexions. Els delictes a la llibertat sexual de les dones, forçar una persona a fer el que no vol fer, és abominable però això no s’elimina augmentant les penes, sinó rehabilitant les persones i educant. A mi no em preocupa la quantitat d’anys de condemna sinó si la societat és capaç de rehabilitar un violador o si és capaç d’educar els joves perquè no passin mai més fets d’aquest tipus, la llei proposa alguna cosa? El càstig és necessari però no sol solucionar el problema. Crec que un xic més d’humilitat per part de la ministra, canviar la llei si és necessari, aniria be però sobre tot s’haurien de tenir plans per eradicar aquests comportaments. Ara, davant la llei trans que està dividint el feminisme, l’exemple del que ha passat amb la llei de llibertat sexual hauria de fer reflexionar i ser menys intransigent. Personalment alguns aspectes com la facilitat amb que algú als 16 anys pot passar de l’esquema mental de sentir-se sexualment alguna cosa a plasmar-ho en el registre civil i donar-li un tractament hormonal, em crea molta inquietud. Recordo la meva desorientació i la dels fills i coneguts a aquesta edat, no crec que s’estigui madur per prendre decisions d’aquesta envergadura. I si de veritat es vol avançar en les llibertats cal fer-ho amb cautela de forma que la passa es consolidi i no sigui una guspira que s’extingeix sense més.

Tot això emmascara una acció de govern que continua fent el seu camí. Estem avançant en els pressupostos, el desplegament dels plans de recuperació i next generation fa el seu curs i s’estan implementant els plans de la FP dual. Aquesta setmana hem conegut quins són els centres que mereixen el nivell d’excel·lència, els que han d’ajudar als demés a assolir el objectius. N’hi han tres de Catalunya, la qual cosa ens ha d’alegrar, ho hem de celebrar i felicitar el professorat d’aquests centres. També dir que un cop reelegit Garamendi com a president de la CEOE, seria bo que la mesa de concertació social tornés a funcionar i poder arribar a acords sigui pel SMI, sigui pels convenis, seria un gran pas endavant. Finalment l’oferta d’Illa per pactar els pressupostos catalans està pendent de que ERC posi sobre la taula el material necessari per una negociació seriosa. Veurem si es decideixen, però després d’una campanya dient que els socialistes són el dimoni amb banyes incloses, els resulta difícil.

I acabo tornant al federalisme. El conseller Nadal el desacreditava de forma barroera, imitant els seus companys de govern, en unes declaracions recents. Ho enllestia amb la frase «no hi ha voluntat de federalisme a Espanya». La pregunta correcta és, n’hi ha en el govern de Catalunya? Allò que des del meu petit món puc assegurar és que al menys en té el govern valencià, el mallorquí, alguns ministres, el PSC i algunes associacions presidides per Sartorius o Baron i diputats com Garcia-Margallo i també puc assegurar que el govern català actual i els de Jordi Pujol mai han cregut en el federalisme. Si l’Europa del 2017 va donar de manera aclaparadora l’esquena al moviment independentista, la d’ara immersa en transformacions i problemes greus, seria encara menys receptiva. Per contra la idea del federalisme no és rebutjada a Europa, es considera per a molts com una perspectiva de futur.

Subscriu-te per seguir llegint