«Dura lex, sed lex»

La llatinada que encapçala aquesta columna correspon a un aforisme elemental si ens volem moure en un estat de dret: La llei és dura, però és la llei. I les lleis no les fan els jutges si no els parlaments escollits amb els nostres vots. De manera que no és cap bajanada afirmar que la llei emana del poble.

Aquests dies assistim a un degoteig de sentències que es revisen a partir d’una nova llei que preveu penes més lleus en alguns supòsits en el cas que s’hagin aplicat en grau mínim. És un tema molt sensible perquè es tracta de delictes que ens repugnen i pels que estem molt sensibilitats. Però aquest cop la culpa no és de jutges i jutgesses que el que fan és aplicar la llei feta pel poder legislatiu. Per tant, els escarafalls s’han d’adreçar a qui ha fet la llei. Si no volien que passés això, haver-la redactar millor o haver-se deixat assessorar. Perquè hi ha un altre principi, d’aquells que es diuen en llatí que diu: In dubio, pro reo. És a dir: En cas de dubte, a favor de l’acusat.

El que ens hauria d’inquietar és pensar si les persones que surten de la presó i, per tant ja han acomplert la condemna, estan en condicions de reinserir-se a la societat i no representen un perill.

Arribat a aquest punt voldria compartir amb els lectors una reflexió. Sovint oblidem que en el nostre sistema de lleis les condemnes de privació de llibertat passant temps a la garjola no estan planificades com una venjança per a donar satisfacció a les víctimes dels delictes. Per descomptat que entrar a la presó és un càstig terrible per a qualsevol persona. Però, l’article vint-i-cinc de la Constitució vigent, en el seu segon punt, deixa clar que les penes de privació de llibertat han d’estar orientades a la reeducació i la reinserció social. Per tant, cal fer un gran esforç per dotar al sistema penitenciari de mitjans. A alguns estats de Nord Amèrica es valora la pena de presó, o fins i tot la salvatjada de la pena de mort, com una manera de donar satisfacció a les víctimes. No hauria de ser així entre nosaltres. Protegir, acompanyar i ajudar les víctimes dels delictes i comprendre la seva humana indignació contra els delinqüents no és el mateix que entendre les condemnes com una venjança. Com tampoc ho és prendre les mesures legals que calgui per a avaluar si hi ha persones que no estan en condicions de gaudir de la llibertat i constitueixen un perill de ser reincidents. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint