Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Josep López de Lerma

El seleccionador del Japó

Vaig veure part del partit entre les seleccions nacionals espanyola i japonesa en contra del meu costum de no veure futbol per televisió o en directe. Queda molt lluny el meu temps de cronista de l’AD Guíxols per al diari Los Sitios, el setmanari Àncora i l’emissora Ràdio Girona. Tant hi vaig romandre que quan el Mundial de 1982, celebrat a Espanya, no vaig usar cap de les entrades que la Secretaria d’Estat d’Esports va lliurar a tots els membres de la Comissió de Cultura i Esport del Congrés dels Diputats, ni tampoc mai he visitat el Camp Nou tot i les nombroses invitacions que en feren arribar des de les successives presidències del FC Barcelona. No sento cap passió per aquest esport. Tampoc en fa il·lusió veure cap contesa. Però aquest dijous vaig fer una excepció i, com he dit, vaig posar-me davant el televisor per veure l’esmentada confrontació en el marc del mundial que la FIFA ha organitzar a Qatar.

Independentment del partit, del seu resultat i de què Espanya es classifiqués per a la segona ronda, també de les cares de patiment dels aficionats d’un i d’altre equip segons les seves fases i al compàs de qui passava als octaus del campionat, em va cridar l’atenció Hajime Moriyasu, seleccionador i míster del Japó. Em va entrar pels ulls per la seva serenitat i el seu vestit. Tranquil damunt la gespa, quasi hieràtic, amb vestit, camisa, armilla i corbata. Per contra, el seu homòleg espanyol, en Luis Enrique Martínez, anava amb samarreta no identificable, ensenyant tatuatges, cridant, manotejant, musclejant, espatllejant i gesticulant amb ulls sortits de la seva habitual òrbita. Semblava un parent de la CUP o de l’alcaldessa de Barcelona, l’Ada Colau en el seu estat natural, vull dir de lideresa d’okupacions, que fou una feina en la qual sempre s’hi va trobar feliç i contenta. Moriyasu, que se’n va anar als vestidors a mitja part com un flegmàtic lord anglès malgrat el 0-1 en contra, va tornar al camp plantejant uns contraatacs mortífers de necessitat que li varen donar dos gols al Japó. Aconseguit el 2-1, va manar articular un catenaccio que bé voldríem patentar els italians tot i passar-se per experts en el tancament. Se’n va portar la victòria i la capçalera de grup, però ni això el va immutar. Tot el món va veure com un home vestit de manera elegant i impertorbable tant en la derrota com en la victòria li guanyava la partida a un cridaner descamisat.

Avui, quan alguns parlamentaris van al Congrés del Diputats o al Senat o al Parlament de Catalunya amb vestimenta impròpia, com ara jerseis, vaquers, vambes, en mànigues de camisa, sense mitjons i amb samarretes adquirides al mercat del dissabte o del diumenge o d’altres de tunejades fent d’home anunci, i així també les parlamentàries, la veritat és que faria tot el possible perquè en el codi de bona conducta s’incorporés amb lletres grosses un «no es pot anar vestit de tangana», que és un neologisme d’ús periodístic a Catalunya fins que l’IEC no trobi una paraula amb igual sentit pejoratiu per a qui va a qualsevol d’aquestes institucions vertebradores de la nostra democràcia com aquell o aquella que va a una taverna de tota la vida amb escopinats fent de terra relliscosa plena de gèrmens. Entre la manera de vestir, el tuteig com a norma no escrita substituint el vostè i l’insult i la vexació com eines per tractar a l’adversari polític, Espanya ha entrat amb tota naturalitat en l’espiral del discurs de l’odi essent autors tant les dretes com les esquerres, més tots els altres que en discòrdia es troben. Meritxell Batet, presidenta del Congrés dels Diputats fa bé en sermonejar a diputats i a diputades per l’ús inadequat de l’antic llenguatge de carreter. Tem que qualsevol dia es passi de l’insult a l’agressió física. Tanmateix, allò cert és que ja no val que el Diari de Sessions no reculli els exabruptes; s’haurien de multar i, si s’escau, preveure una expulsió per setmanes o mesos a tot aquell que els pronuncia.

Recordo que quan vaig ser elegit per primera vegada vicepresident d’aquesta Cambra i, en conseqüència, membre de la Mesa o òrgan de govern de la mateixa, el nostre president d’aleshores, el mallorquí Fèlix Pons, ens va convidar a tractar-nos de vostè a les reunions de la mateixa. Fou un encert. El «vostè» evita moltes coses donat que remarca la diferència i aleshores la discrepància política resta en el seu interior sense que es passi a més. Ha passat molt de temps encara que no ho sembli i ignoro si els actuals membres de la Mesa segueixen tractant-se de vostè o bé es tutegen, però segueixo pensant que el vostè és mostra de respecte. I francament, no m’agrada gens ni mica que els joves d’avui em tutegin sense conèixer-me. De vegades els aturo amb un «vostè i jo, ens coneixem d’alguna cosa?». Queden arraconats i no saben ni què respondrem. No es quedi, benvolgut lector, amb l’anècdota, sinó es pregunti si tenim una societat malalta. La major expressió d’aquesta malaltia és que els nostres representats no saben ni com vestir-se ni com usar la paraula sense ferir a fons a l’adversari.

És per tot això que del partit de futbol jugat entre les seleccions nacionals espanyola i japonesa em quedo amb la imatge impol·luta de civisme d’Hajime Moriyasu. El japonès va donar una lliçó al món de com vestir si representes al teu país en una confrontació esportiva i de com dirigir des de la banqueta l’equip que entrenes. Sense obrir la boca, va impartir tot un màster de respecte vers tothom, adversari inclòs, i de saber estar en el lloc pel qual el varen contractar. No he vist res de tot això a la premsa generalista. En el beneitisme imperant, no m’estranya.

Compartir l'article

stats