Com influir sense bombes ni canons

Els Estats han entès que ja no els valen les formes diplomàtiques usades durant la Guerra Freda, bàsicament per què la transformació a què s’ha vist sotmesa la comunicació com a disciplina i la proliferació de noves eines per difondre la informació és altament efectiva per difondre els plantejaments diplomàtics i les opinions dels estats sobre temes que tenen impacte a l’escena internacional. La diplomàcia pública fa anys que opera amb gran eficàcia. Entenem per diplomàcia pública aquelles activitats que es dirigeixen a publicitar davant l’opinió pública i la societat civil a nivell global els posicionaments i els valors dels Estats a l’escenari internacional o en les seves relacions bilaterals. De fet, l’ús intensiu de les eines comunicatives, des de les clàssiques fins a l’ús actual de les xarxes socials o la Internet de les coses, permet oferir a la resta de països una imatge determinada d’un Estat.

La més primerenca i alhora més avançada manifestació de diplomàcia pública al món és la que ve desplegant els Estats Units. Ja al segle XIX es van conèixer les primeres manifestacions d’internacionalisme cultural entès com a projecció dels valors i punts de vista nord-americans a l’escena internacional. L’American Library Association (1879), l’Institute of International Education i l’American Council of Learned Societies (tots dos creats el 1919), o fundacions filantròpiques com la Carnegie (1910) i la Rockefeller (1913) a les quals es van sumar els anys trenta la Ford (1936) i la Guggenheim (1937), van ser les organitzacions més emblemàtiques de la societat civil nord-americana bolcades a l’enfortiment de capacitats en l’àmbit de l’educació, la salut i la sanitat, la creació de noves biblioteques o el foment de l’art. Encara més, des dels Estats Units es va donar suport a la promoció d’institucions com la London School of Economics and Political Science de Londres o el Centre d’Études de Politique Étrangère de París. Sens dubte, aquestes iniciatives van crear forts llaços de cooperació i d’influència dels centres d’irradiació dels valors nord-americans en altres societats obertes.

Com apunta Delgado Gómez Escalonilla pel que fa als inicis de l’internacionalisme cultural dels Estats Units: «En la seva conducta era apreciable un esperit reformista orientat a aplicar una sèrie de millores socials tant al seu propi país com a l’estranger, alhora que per aquests circuits es divulgaven les bondats del model americà més enllà de les seves fronteres. En aquell període es va produir igualment un fenomen d’especial rellevància posterior. Si fins aleshores el corrent de transferències i productes culturals havia circulat sobretot des d’Europa cap als Estats Units, a partir de llavors aquest flux es va anar equilibrant i invertint de manera gradual, amb l’auge que va cobrar l’exportació de la cultura material i popular nord-americana».

Als anys trenta del segle XX va ser l’administració pública nord-americana la que va fer els primers passos en diverses formes de diplomàcia pública. El president Franklin D. Roosevelt va impulsar una Good Neighbor Policy orientada a incrementar la cooperació amb Amèrica Llatina. Al juliol de 1938 es va constituir la Division of Cultural Relations (DCR) al Departament d’Estat. Com a continuació de la iniciativa governamental es va crear el General Advisory Committee on Cultural Relations amb l’encàrrec de definir objectius i fomentar la coordinació amb les agències privades que s’ocupaven d’afavorir els intercanvis educatius i culturals amb l’exterior. També el 1938 el Govern va encarregar la definició del Interdepartmental Commsittee on Scientific and Cultural Cooperation with the American Republics, que es va acabar constituint a l’agost de 1939. Durant la Segona Guerra Mundial i durant la Guerra Freda es van experimentar i millorar els mecanismes d’influència exterior a través de la diplomàcia pública. El 1945, el senador J. William Fulbrigh va proposar la creació d’un programa d’intercanvi educatiu amb altres països utilitzant la notable quantitat de divises estrangeres a disposició del Govern nord-americà com a resultat dels préstecs als aliats a la Segona Guerra Mundial. Va ser l’embrió de les reputades beques Fulbrigh. El 1948 es van crear dues unitats que van projectar la influència dels Estats Units: 1- Office of Information and Educational Exchange (OIE) encarregada de fomentar la imatge del país a l’estranger i informar-ne de la política exterior i 2- Office of Educational Exchange (OEX) encarregada de convidar líders i professionals estrangers perquè visitessin els Estats Units.

Des del 1987 el Departament d’Estat del Govern dels Estats Units compta amb una subsecretària encarregada de la diplomàcia pública i els assumptes públics en què va resultar ser la culminació d’un procés d’institucionalització d’una diplomàcia pública inicialment nascuda dels ambients acadèmics, culturals i filantròpics.

Avui, ficats de ple en què aspira a ser la societat del coneixement, la informació és la matèria primera del poder i així la diplomàcia pública ha d’estar a la primera línia de l’acció exterior dels governs. Els Estats han entès que, per defensar els seus interessos, tant dins com fora de les seves fronteres, és imprescindible mantenir relacions amb els diferents actors del panorama internacional, exercitar tasques didàctiques, explicar què està passant, oferir a l’opinió pública la millor visió possible de si mateixos. No és propaganda en la mesura que el debat és obert, exprés, global i digital. Tot i això, se substància en la defensa dels interessos i la posició d’un país davant la situació de l’entorn internacional. No valen els dissenys i les idees de la Guerra Freda: cal un canvi de mentalitat. Per això, el nou entorn estratègic requereix un nou model de diplomàcia que s’ajusti a aquests paràmetres, uns ministeris d’exteriors renovats i la innovació a la pròpia professió.

El procés de globalització i de digitalització ha situat la diplomàcia pública com una de les eines més utilitzades per part dels estats per posicionar-se a l’esfera internacional. En paral·lel, l’emergència de nous actors d’influència i poder a l’escena internacional ha posat en qüestió el poder únic dels estats com a actors internacionals i els ha exigit assumir noves fórmules de presentar-se, promocionar-se i explicar-se. Els nous actors, com ara grans empreses, ONG, individus o grups organitzats a les xarxes socials com és el cas dels moviments globals per lluitar contra el canvi climàtic o la igualtat de gènere, tenen capacitat d’aconseguir el suport i la mobilització de la població mundial més enllà de nacionalitats i identitats nacionals.

Subscriu-te per seguir llegint