Opinió

Una condemna que no es paga

Un dia de novembre de 1998 entrava a la seu del departament de Treball a Barcelona on m’havia citat l’aleshores director general d’Ocupació, Lluís Gavaldà. Feia poc que Diari de Girona havia publicat una informació basada en un extens informe elaborat per Intervenció General de la Generalitat que qüestionava durament les subvencions que s’havien atorgat a tres centres de formació ocupacional. L’organisme de control havia detectat irregularitats importants en les tres empreses i en l’ús que en feien d’aquells diners. Si menys no, no veia clares les justificacions que s’havien donat. A Gavaldà no li havia agradat gens la publicació de la notícia, a diferència de l’informe, que no li feia perdre la son perquè feia temps que el tenia i no semblava que hagués fet gairebé res per complir les recomanacions que allà li deien. És natural que volgués contrarestar, insisteixo, la notícia, però no va calcular que li mancaven arguments perquè Intervenció els tenia tots.

Les justificacions que va donar eren sorprenents: «El que demana l’informe és la perfecció» o «no hi ha capacitat d’auditar. Hi ha 1.100 empreses de formació ocupacional que reben subvencions de la Generalitat i no les podem controlar absolutament totes». En això últim tenia un punt de raó, per això hi ha organismes d’altres departaments que arriben allà on el seu, segons ell, no podia. Per tant, el «control» i l’«auditoria» ja li havien fet els companys d’Economia i Finances, de qui depenia Intervenció. Una altra cosa és que a ell no li interessés que algú altre li fes sortir els colors i encara menys que un diari ho publiqués.

M’ha vingut al cap aquesta història llegint l’exclusiva d’El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, firmada per Jesús G.Albalat i titulada «un jutge investiga pagaments d’empreses de l’Ibex a CDC». La primera va acabar amb un judici que va provar que Unió Democràtica es va finançar a través de les subvencions destinades a cursos per a aturats; la segona indaga sobre el presumpte finançament irregular de Convergència Democràtica. El que m’ha cridat l’atenció és que des de finals del segle passat, quan es va destapar el cas Treball, fins al període entre 2009 i 2016, que són els anys sota investigació, les coses, pel que fa a la corrupció no han canviat gens. La mateixa finalitat, els mateixos mecanismes, les mateixes excuses, que no deixen de ser simples pantalles per justificar el que no es pot explicar o les mateixes mentides.

Una condemna que no es paga

Una condemna que no es paga / POL VALERO

Per què aquest tipus de pràctiques es poden portar a terme amb impunitat durant tant de temps? Perquè qui posen a vigilar el galliner és la guineu. Si qui ha de controlar els diners que surten de l’administració pública és el mateix que ha orquestrat l’afer, és tan senzill com girar el cap a un altre costat cada vegada que es posa en marxa el circuit. Per tant, ningú controla, i quan és un altre organisme el que descobreix el muntatge -Intervenció en el primer cas o Sindicatura de Comptes i Oficina Antifrau en el segon- es torna a girar el cap i qui dies passa, anys empeny. Fins que algú que no acaba d’estar satisfet o que s’ha quedat a mig camí, decideix destapar la caixa dels trons i el cas arriba als jutjats. Quan això passa, sol ser tard. Moltes proves han desaparegut, per no parlar dels diners que mai se sap ben bé a on anat a parar i, per tant, és complicat recuperar-los, i les responsabilitats mai arriben a dalt de tot.

Convergència ja no existeix, encara que jurídicament en quedi algun rastre. Artur Mas, qui el governava i qui presidia la Generalitat en els anys que es van produir les pràctiques ara investigades, es va cuidar bé prou d’esborrar el nom i maquillar-lo amb altres denominacions perquè quan arribés un moment com aquest el partit passés el màxim de desapercebut possible. De fet, la taca la va iniciar Jordi Pujol el dia que va confessar haver amagat «la deixa». Mas només va intentar netejar -i així li ha anat- i no va tallar un sistema que feia anys que estava en marxa a CDC. Però si una cosa ha aconseguit és que ningú li reclami responsabilitats, perquè les persones que estaven per sota d’ell no deixaran que l’onada les sobrepassi i l’opinió pública no li passarà factura. Aquesta condemna ja fa temps que no la paga.

Subscriu-te per seguir llegint