Magnicidi

Eduard Sanahuja és una les personalitats literàries més sòlides de la seva generació i ha estat reconegut amb premis tan importants com el dels Jocs Florals de Barcelona, el Maria Mercè Marçal, el Josep M. López Picó o el Vicent Andrés Estellés de Burjassot. Professor de Didàctica de la llengua i la literatura de la Universitat de Barcelona, va fundar-hi amb Jordi Virallonga l’Aula de Poesia. Ara ha publicat a Adia Edicions el volum de poesia Magnicidi, una obra escrita amb honestedat, una mirada crítica sobre el món des d’un pensament lúcid, que es projecta en uns versos reflexius i concloents que ens interpel·len, que ens despullen i que qüestionen refugis i seguretats aparents: «Ja no et fa por morir./ El que tems és morir-te». El llibre s’inicia amb un pròleg de dos poemes, on podem llegir «L’essència d’aquest vers és la pregària./ La poma del voler que he mossegat». De l’eix que configura Magnicidi ens parla el títol triat per l’autor per al conjunt, però també ho fan alguns poemes com Potser hi ha un déu, on Eduard Sanahuja escriu: «Potser hi ha un déu,/ però no parlem en la mateixa llengua./Mai no ens ha entès/(...)/No li tremola/ la mà que mou els fils/ del magnicidi./ (...)/ En el xamfrà del dia,/ em moro/ ara que he après a viure». En un viatge a través de la memòria i un cert balanç vital, a cavall entre l’escepticisme i la tendresa, els poemes, amb finals sovint magistrals, ens colpeixen com sagetes que emergeixen del silenci per expressar veritats ineludibles: «En el fracàs el món es veu més clar./ És de l’humus d’on neixen les paraules». Hi percebem un anhel de retorn a la natura, un reconeixement en la matèria: «Som un sol mort/ aquella oliva i jo» o «Som art efímer,/ repòs de les estrelles». Eduard Sanahuja ens parla sense guarniments ni subterfugis, afrontant el repte de tensar el mot perquè plasmi la forma autèntica del que és i del que sent, la seva experiència literària personal, que és alhora una aventura formal i intel·lectual: «No crec en mi/ però crec en el que escric./ Crec que demà és un dia d’ahir./ Crec que un final és un final, un punt», «La llum, a la vellesa,/ és una cortesia,/ una pietat del sol». A Magnicidi Eduard Sanahuja incorpora consideracions ètiques que retraten ombres de la contemporaneïtat: «L’enveja és la dissort del fals amic/ i els passos de la mort no deixen traça». Des d’un humanisme profund que reivindica i proclama la consciència de fragilitat i la solidaritat necessària, Eduard Sanahuja ens convida a participar d’un llegat que ens vincula: «La vida neix de peu i mor descalça./ La teva mà és un pes, el cos d’un altre». I pertot reconeixem la veu inquietant, encesa del poeta: «Fa un no sé què/ d’abisme i de mercuri/ amb la destral de glaç/ al cor dels arbres/ i la destral de sang/ damunt del llit», «Envellir és esperar/ que caigui sola/ la roba que encara no t’has tret». A Magnicidi hi ha una saviesa que no es resigna, que afirma la voluntat de goig.

Subscriu-te per seguir llegint