El pont més llarg

Una nit que em costava dormir vaig acabar veient, extraviat davant l’oferta televisiva, un episodi d’una sèrie de documentals sobre les meravelles de l’enginyeria. Estava dedicat a la construcció dels ponts més llargs i espectaculars del planeta. M’hi vaig enganxar. Sobretot hi sortien països de geografia impossible que ha de ser desafiada per connectar els territoris. Alguns no eren ponts, sinó viaductes, compostos per ponts i vials elevats, com a Jiangsu, a la Xina, 164 quilòmetres on hi passa el tren d’alta velocitat entre Pequín i Xangai. Vaig recordar com, impressionat, he pogut creuar el Vasco de Gama de Lisboa, el Golden Gate de San Francisco, el pont de l’Opera de Sydney o el de Brooklyn a Nova York, escenari de tantes pel·lícules. Això sí, res comparable com a experiència als dos-cents quilòmetres que vaig fer en cotxe a través dels successius ponts que connecten 170 illots –enmig de l’oceà– entre Miami i Key West, el punt més al sud dels Estats Units i el més proper a Cuba on molts cubans que hi van marxar hi van a berenar nostàlgicament.

Però només he parlat d’aquests ponts per analogia malgrat que, per exemple, els 300 quilòmetres que separen Girona del viaducte del Millau són una bona excusa per contemplar el pont de Norman Foster i degustar la fantàstica gastronomia de la comarca del Tarn i de la seva capital, Albí, la vermella ciutat agermanada amb Girona. El pont més llarg, en realitat, és el de la setmana vinent. Les festivitats del 6 i el 8 de desembre permeten, i aquí torna a entrar l’enginyeria, amb una acurada tria de tres dies de vacances a la feina (dilluns, dimecres i divendres) fer-ne nou dies seguits. Segur que a moltes empreses ha estat difícil de gestionar! A més el sector turístic, les agències, restaurants i hotelers compten ja amb una bona campanya de reserves assegurada. Per descomptat una doble bona notícia, la gent s’ho passarà bé i aquests sectors que van patir tant durant la pandèmia podran respirar una mica millor.

Mariano Rajoy, ara convertit en surrealista comentarista futbolístic del mundial mitjançant l’humor absurd, va introduir en el seu discurs d’investidura com a president del govern el 2011 el compromís de traslladar els dies festius entre setmana al dilluns més proper. Almenys alguns, perquè altres perdrien tot el sentit com Nadal, Reis o l’1 de maig que és festiu internacionalment. De fet, això ja passa parcialment. Quan un festiu cau en diumenge, el dia de festa «sobrant» se sol situar en un dilluns per decisió de cada autonomia. El calendari espanyol és de 14 festes, algunes de tot l’estat, altres de les comunitats autònomes i dos locals. La proposta de Rajoy va agradar al món empresarial i als partidaris de racionalitzar festes i horaris, però els sindicats i el món turístic ho aconseguiren aturar, acabant en un calaix.

Aquest pont, aqüeducte o el que sigui és insòlit a tot Europa, certament, però en absolut som un cas escandalós a l’hora de gaudir de dies festius. He fet una immersió, via internet, en els calendaris laborals de França, Itàlia, Bèlgica o Alemanya pel 2023 i la conclusió és que cap d’aquests països té menys festius que nosaltres. Ara, cap d’ells pararà i engegarà com ho farem aquí la setmana vinent. I això que va venir de només dos dies que el referèndum constitucional del 6 de setembre de 1978 no coincidís amb la diada de la Immaculada Concepció, notable festivitat catòlica rebuda per l’estat aconfessional com una conquesta dels treballadors. En aquells anys les eleccions es feien en dia feiner. Si algú hagués vist la possible jugada, ara tindríem una sola diada combinada: la Immaculada Constitució.

Fins al 2012, en què esclata la gran tensió Catalunya - Espanya la festa de la constitució passava sense pena ni glòria. Igual podríem dir de la diada de l’onze de setembre. Quatre gats que es manifestaven, això sí, entusiastes al màxim. Aprovada la Constitució no van tenir gaire acollida les peticions de convertir el 6 de desembre en festa nacional espanyola. Felipe González i Fraga Iribarne, líders del moment de socialistes i populars, pactaren el 1987 la carrinclona opció del 12 d’octubre. Durant el franquisme la festa nacional espanyola era el 18 de juliol, commemoració de l’«alzamiento nacional» contra la República. Data popular perquè coincidia amb una paga extra que s’anomenava així: «la paga del 18 de Julio». A correcuita, Adolfo Suárez la va eliminar durant la transició aprofitant que coincidia amb un diumenge, situant la festa nacional a falta d’alternativa el 24 de juny, dia del sant del rei. Això sí, la paga extra va continuar.

Subscriu-te per seguir llegint