Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Pere Lladó

El carnet com a arma

No hi ha forma que els dos partits majoritaris de l’Estat espanyol es posin d’acord per tal de renovar el CGPJ. El Consell hauria de garantir la independència dels jutges, però els partits polítics proposen noms que són de la seva corda política. És per això que el PP posa pals a les rodes a la renovació de la institució, atès que avui gaudeix d’una clara majoria absoluta i ja se sap que els conservadors des de fa temps tenen molts casos de corrupció política i gaudir de certa complicitat en el camp judicial té els seus avantatges. I més quan ben aviat es veuran lleis importants a les corts espanyoles que l’oposició de ben segur intentarà boicotejar per tots els mitjans al seu abast.

En aquest sentit la política espanyola encara avui té dèficits importants i possiblement manqui certa tradició democràtica. Encara avui es valora molt més l’afinitat dels candidats que no pas la seva trajectòria o el seu currículum. I no passa només en el camp judicial, sinó en la majoria de càrrecs que cal renovar en el sector públic. I certament això és preocupant.

Darrerament Pedro Sánchez ha proposat com a membres del Tribunal Constitucional un ex ministre del PSOE i una directora general amb carnet del partit i que fins ara ocupava un càrrec a La Moncloa. Té tot el dret a fer-ho, però perd tota credibilitat quan critica el PP. De ben segur que els noms de Juan Carlos Campo o Laura Díez professionalment no ofereixin dubtes, però la seva trajectòria socialista els hauria d’invalidar per a aquests càrrecs. Difícilment poden actuar amb una certa independència que caldria exigir a tots els membres del Tribunal Constitucional.

Tard o d’hora caldrà que les formacions polítiques siguin capaces de fer un pacte que de debò serveixi perquè les institucions puguin actuar sense pressions. D’assolir-se un acord parlamentari en aquest sentit ara o al llarg de la propera legislatura significaria enfortir els fonaments de la democràcia i de l’estat de dret.

En el sector públic hi ha un munt de persones valuoses que no obeeixen a directrius polítiques. Només cal veure els òrgans reguladors per tal d’adonar-se que els càrrecs els ocupen militants del partit que en aquell moment governa. O fins i tot en les empreses on hi participa l’Estat, el govern nomena els seus afins, sense tenir present si de debò serveixen per a exercir el càrrec. Empreses com Enagás o Red Eléctrica, per exemple, on el govern hi té mà, estan farcides de polítics que haurien de gaudir de la jubilació i en canvi es reparteixen sous impressionants només per anar a una reunió al mes. Ara la majoria són socialistes i si l’any vinent guanya les eleccions Feijóo seran substituïts per membres del PP, als quals se’ls agrairà els serveis prestats amb unes xifres totalment fora de mercat. Com deia, avui encara fa por la independència de criteri.

I a les autonomies passa tres quarts del mateix. El nou govern de la Generalitat continua gratant en la llista dels seus afiliats noms per tal d’ocupar els llocs de nivell que designa el president. Només cal consultar el DOGC per adonar-nos que la capacitat importa poc. Allò imprescindible és tenir el carnet del partit. I això no és nou. Els seus antecessors feien exactament el mateix. És una manera d’ampliar la base molt diferent a la que de debò prediquen alguns dirigents. És una pràctica generalitzada que tard o d’hora s’hi haurà de posar fre. Però de moment no hi ha polítics valents que s’atreveixin a comptar amb professionals de prestigi.

El Parlament de Catalunya al llarg de la present legislatura no s’ha caracteritzat pels consensos. Però quan es tractà de renovar càrrecs com els de la Sindicatura de Greuges, Comptes, CAC o CCRTV els van assolir. Els tres grups parlamentaris majoritaris es posaren d’acord sense massa dificultats per tal de repartir-se el pastís i tots van proposar gent de les seves respectives colles, sense comptar amb currículums de persones que no riuen les gràcies a cap dels tres partits polítics.

Encara avui el país té reptes pendents. Els ciutadans tenen dret a demanar transparència i exigir que els nomenaments públics es decideixen en base als coneixements. No pot ser que vagin passant els anys i que encara es valori més la fidelitat o ser un llepacrestes per tal d’assolir un càrrec públic.

Compartir l'article

stats