La caputxeta vermella i el llop

Bona no ha de ser l’opinió que tenim del proïsme –gent sense rostre, sense nom, que pul·lula per un espai infinit i que se suposa hem d’estimar– quan dediquem part de la nostra vida a protegir-nos de la seva hipotètica presència: instal·lem alarmes de seguretat a casa, a l’automòbil, posem contrasenyes a l’ordinador, a la tablet, al mòbil, per accedir a les xarxes socials, tenim un pin per a les nostres targetes de pagament, etcètera, no obstant, a l’hora de protegir el nostre cos i la seva intimitat canviem de filòsof de capçalera, tanquem el llibre de Hobbes pel qual els humans som una bandada de llops i obrim el de Rousseau, que insisteix en què és la societat i la cultura que ens encadena, i davant de gent propera que no acabem de conèixer o de desconeguts que se’ns apropen, ens oblidem de posar una contrasenya o una alarma.

La majoria de les persones tenim per defecte un sentit de moralitat gràcies al qual distingim el que és just del que no ho és i que davant una agressió sexual ens fa dir sense dubtar que la culpa és de l’agressor, tant és si la víctima vestia burca o una mini faldilla, tant és si havia begut quatre gintònics o aigua mineral, tant és que ella sigui una desconeguda per l’agressor o la seva parella i tant és que la víctima de bones a primeres s’avingués a mantenir relacions sexuals per fer-se enrere poc després per un comentari desafortunat o per una mala olor o pel sigui.

No acabo d’entendre perquè aconsellar a una noia que abans de nedar hauria d’aprendre a guardar la roba es pugui considerar apologia de la cultura de la violació. La campanya de la Xunta de Galícia per sensibilitzar a les noies davant la possibilitat de patir una agressió sexual se la pot criticar per l’encert o no dels riscos que exposa –al meu entendre aconsellar no posar-se malles curtes per sortir a córrer té poc sentit, en canvi resulta afortunat que s’insisteixi en els inconvenients de beure més del compte i més si s’està sola– però considerar que perpetua la maledicció bíblica que les dones són culpables dels mals de la humanitat és propi de ments entortolligades. Oi que quan aconsellem un home o una dona que no trepitgin un barri conflictiu de nits perquè els poden atracar, no els estem culpabilitzant de res!

Com en molts temes conflictius voldríem que la realitat fos una calca dels nostres desitjos i no tal com és. La realitat és esquerpa davant qualsevol ideologia per més ben intencionada que sigui. L’obcecació ideològica o fanatisme ens fa viure en un món de fantasia i en el cas que ens ocupa oblidar que els depredadors sexuals sempre han existit i continuaran existint fins el dia del judici final si abans una generació de cybors no trenca amb una inèrcia mil·lenària que s’encapritxa en voler donar la raó a Hobbes i no a Rousseau, de manera que si volem disminuir el greu problema de l’agressió sexual i de la violència contra la dona en general no hi ha més remei que conscienciar a les dones que no tothom que les envolta té la millors de les intencions per més cara de bon jan que posi. Aquí es pot dir que només es posa el focus a les dones –que les culpabilitzem!– i jo em pregunto, a qui sinó? Qui patirà el dolor d’una agressió sexual, i qui patirà potser seqüeles de per vida sinó! Pensem que la majoria d’agressors sexuals són personatges defectuosos, sense escrúpols, amb escassa empatia pel sofriment dels altres–sovint el patiment els excita sexualment– i que neixen vacunats contra l’eficàcia redemptora dels cursos sobre educació sexual o emocional que organitzen els centres penitenciaris o entitats que treballen en violència de gènere o sexual.

Subscriu-te per seguir llegint