«Psicopatologia de la vida quotidiana»

Quan feia classes de Ciències Socials, un dels treballs que proposava que se m’hauria de lliurar abans d’acabar el curs era la lectura de Psicopatologia de la vida quotidiana, de Sigmund Freud, i que havia d’anar acompanyat d’un treball de camp.

L’alumne estava obligat a rastrejar la vida ordinària d’algunes persones i aportar proves sobre manies, fòbies, supersticions, ansietat, estats de pànic, lapsus linguae, psicopatologies; els petits trastorns psíquics anormals d’ordre biològic i sociològic presents en molts individus i que en principi no representen cap gravetat mental.

Algun treball, ric en troballes, em va satisfer molt, l’estudiant havia sondejat a moltes persones, altres, emperò, no s’hi van esforçar massa perquè partien del prejudici que el maniàtic és un pertorbat mental.

Fa anys una periodista de la TVE-1, Mercedes Milá, va fer una entrevista personal al president del COI, Juan Antonio Samaranch, i parlaren de coses íntimes més que institucionals. Ens va sorprendre que sempre portés a la butxaca una castanya. No sabia per quin motiu necessitava acaronar amb els dits la pell suau de la castanya i ningú, contà, li havia donat cap explicació coherent. Aquest costum el va contreure de petit.

La mania és una forma de psicosi en què l’individu està dominat per una idea fixa molt potent com pot ser l’ordre, la puntualitat, la higiene, l’elegància, la necessitat imperiosa de tenir sempre la raó o de cridar l’atenció per sentir-se famós. Les manies col·leccionistes apareixen quan els infants tenen 7 i 8 anys, solen ser temporals però hi ha individus que hi queden atrapats tota la vida.

En la història del pensament el més famós pel seu sentit escrupolós de l’organització personal va ser el filòsof Kant. D’ell es conta que la gent de Königsberg posava l’hora al rellotge quan el veien passar sempre a les cinc en punt de la tarda. També hi ha la llegenda que una vegada va cedir a una senyora que s’havia encapritxat amb ell i acceptà fer una berenada al camp. Li va posar com a condició que a les sis en punt ell volia obrir la porta de la seva casa, però ella, la molt múrria, per retenir-lo va manar al cotxer del carruatge que no els recollís fins quarts de set. Els amics es feren un fart de riure, però en Kant mai més va dirigir-li la paraula.

En el meu poble la vella xaruga, la Maria, quan sortia de casa seva sempre havia de trepitjar el terra amb el peu dret. Estava convençuda que en fer-ho amb el peu esquerre li cauria alguna desgràcia al llarg del dia i mai no va temptar la sort.

Una empleada del pare, la Remei, una cosidora, quan no volia oblidar-se d’una cosa es lligava un cordill en un dit que li serviria per recordar-se’n. Freud tracta aquest cas com un signe d’un comportament neuròtic. Es lliguen el dit i després no recorden per quin motiu ho han fet.

El meu cosí Joan tenia la mania que els gats negres porten mala sort; era de mal auguri si en sortir de la llar es trobava amb un gat negre que indicava que havia de preparar-se per evitar situacions de perill.

Una colla de vells supersticiosos creien cegament en l’existència dels extraterrestres i cada diumenge es reunien en el cafè parroquial per comentar les observacions que havien fet sobre la vida dels éssers superiors que actuen en el nostre planeta per ajudar-nos a ser millors. Per a molts eren uns eixelebrats, uns maníacs sonats, per a mi, no, jo els escoltava amb atenció, però no me’ls creia. Eren ancians que no feien mal a ningú i s’entretenien amb els marcianets.

He preguntat als amics si tenen alguna mania i m’he trobat en casos curiosos. Un degà de la Facultat de Lletres, l’Eduard, em va reconèixer que el molesta molt el rotllo de paper de vàter estigui mal col·locat, per ell el paper ha de sortir pel davant mai per darrere, si ho veia s’entretenia en capgirar-lo. En Lluís, músic d’una cobla, no suporta sorolls externs mentre defeca, no deposa plaentment. Una pintora, la Imma, no emprà mai el color verd en els quadres; creu que la dèria és perquè havia viscut massa temps a Valldemossa.

Com que he viscut llargues estades en l’àmbit rural m’he adonat que les manies més comunes dels pagesos respecte als animals són les mateixes. L’animal més odiat és la serp, seguida per la guilla i la fura, entre els domèstics, el porc, que es torna boig si ensuma sang humana i s’ha de vigilar que els nens petits no entrin a la cort. El més estimat, la vaca, malgrat que el seu cap és poc eixerit i no aprèn res a diferència del gos, però són ingènues. Les manies particulars de les dones eren la por al llampec i al mal d’ull i es protegien amb branques de palmera beneïdes o amb la sal del salpàs a la façana. Ser desconfiat i fatalista és la ceba dels homes.

En Josep, el fuster, no podia seure a la taula si no estava ben parada i exigia a la dona que no hi manquessin els tovallons, els coberts i el porró en el centre amb vi a punt de ser begut. En Peret, abans d’adormir-se obria i tancava la porta de l’habitació que donava a una terrassa amb flors. Per què ho fas? No ho sé, però la dèria ja la tenia de petit.

En el col·legi internat del Collell, un meu amic, en Santi, d’un curs a un altre va canviar i ens va sorprendre la seva necessitat de sortir corrent de la classe per anar-se a rentar les mans, igual li passava al menjador o a la missa. Cap professor li deia res. S’incorporava com si no hagués passat res (ara sé que és una símptoma d’una malaltia coneguda amb el nom de TOC: un trastorn obsessiu compulsiu).

La meva gran mania és tenir les coses que més necessito a mà; quan algú veu el meu desordre els comento que és un desordre ordenat perquè si bé tot està apilonat, sé on és cada cosa. Crec que qui no té alguna mania, no és humà.

Subscriu-te per seguir llegint