Opinió

Duel a l’ascensor

Les estudiants de Figueres que viuen al 4t 2a han organitzat una altra festa de les que fan història. «Molt ben acostumada estaves, Anna!», em dic a mi mateixa, quan surto de l’ascensor i sento la música a tot volum. Fins fa un parell d’anys, tot era pau i tranquil·litat. Com a molt, algun vespre sentia la tele, que la Roser tenia molt alta perquè sordejava. O les cançons que els seus fills i els seus nets cantaven en els dinars familiars dels diumenges. Però la Roser es va morir, i ara aquestes noies han llogat el pis de davant del meu.

Miro l’hora: són quarts de tres de la nit, i jo només penso en agafar el llit. Però les noies i els nois de l’altra banda només pensen en ballar, cantar i passar-s’ho bé. Normal. A la seva edat, jo també pensava només en això. Creuo els dits i confio que en els minuts que trigaré a desmaquillar-me, rentar-me les dents i posar-me el pijama la festa acabi o la traslladin a una altra banda. Però no he tingut temps de fer res que m’adono que al grup de veïns del whatsapp s’estan queixant de la festa. «Cada nit, igual! Així és impossible descansar», lamenta una veïna.

No sé per què, però obro la porta de casa, creuo el replà i pico el timbre. Ding dong. Immediatament, la música es para i sento perfectament els «shhhhhht» que fan un parell de persones. «Calleu, no feu fressa!», diu una veu femenina. Em sembla tan increïble que es pensin que em pensaré que no hi són que se m’escapa el riure i tot. Torno a picar el timbre. Ding dong. Més «shhhhht» nerviosos. A algú li sona el mòbil. «Apagueu els mòbils! Silenci, silenci!», xiuxiueja, imperativa, la mateixa veu d’abans. Els sento com si jo fos a dintre del seu pis. Quasi em puc imaginar entre ells, contenint l’alè i esperant que la veïna emprenyadora foti el camp.

Insisteixo. Ding dong. Ding dong. Ding dong. Ells també insisteixen a fer veure que no hi són. Jo espero que m’obrin. Ells esperen que me’n vagi. Ho provo de manera més directa: «Hola! Us estic sentint. Podeu obrir, siusplau? Només vull parlar amb vosaltres». Res, llevat d’algun riure nerviós que immediatament és tapat per molts «shhhhht!». Intento convèncer-los de què m’obrin encara uns minuts més. Al final, em canso de parlar amb la porta i torno a casa. Em sento una mica derrotada, tot i que la música no torna a sonar. Quan poso el cap al coixí em guanya immediatament la son.

Al cap d’un parell de setmanes, coincideixo amb una noia esperant l’ascensor. Ella ni em saluda. Quan entra a l’ascensor, prem el botó del quart i segueix muda, mirant el mòbil. «Ets una de les estudiants del 4t 2a?», li pregunto. Aixeca el cap i em mira, entre sorpresa i nerviosa. «Ets la veïna de davant?», contraataca. Assenteixo. La seva incomoditat és evident. Baixa els ulls i no diu res. Jo tampoc dic res. Estic segura que el viatge fins al quart se li fa etern. Surto de l’ascensor contenint un somriure: dins el meu cap sona la música de Per qualche dollaro in più (i jo soc Lee Van Cleef, és clar).

Subscriu-te per seguir llegint